arcjove

Habitació 321

arcjove | 03 Desembre, 2008 23:28

Als afores de Girona, hi ha l'hospital psiquiàtric Jaume Molins. És un centre de construcció moderna que compta amb tots els avenços mèdics i de màxim comfort pels interns. Quan va ser construït, ara fa dos anys, hi va haver un gran debat polític - social sobre si el pressupost d'aquell edifici era adequat, tenint en compte quins eren els usuaris que se n'havien de beneficiar. Un argument que les plomes de l'oposició van ser capaces de relacionar, amb gran perícia periodística, amb les hores d'espera del mòdul d'urgències de l'hospital comarcal.

Jordi té 36 anys. La característica que millor el pot definir és silenciós. Un silenci no únicament acústic, sinó també vital. No és que ell passi desaparcebut, però la seva vida transita silenciosament. En les comptades ocasions en que xerra, sembla com si el fet que surtin paraules de la seva boca sigui purament circumstancial, un fenòmen paral·lel que seria sorprenent si no fos perquè, uns més uns menys tots hem anat oblidant que el silenci no sona.

Jordi va estudiar Psicologia a la Universitat de Girona i un postgrau de Psicofarmacologia a Salamanca on encara ha d'anar a cercar el títol, des de llavors fins ara ha fet de cuiner a un bar a la Pujada de Sant Martí, de jardiner a una urbanització a Sant Julià, de monitor de menjador al CEE Font de l'Abella, de promotor social al sud de Bolívia i de secretari d'una empresa financera a Olot. Els darrers 3 anys els ha passat a Suècia a l'Institut Karolinska fent un Màster en Suicidologia on va acabar compartint pis amb una polaca que el va acabar abandonant perquè assegurava que quan s'adormia, en Jordi deixava totalment de respirar, moria. Ella va despertar vàries nits amb la terrible sensació de dormir al costat d'un cadàver. A la tercera, va agafar els seus tres parells de botes, els jerseis de coll alt de tots els colors i els capells que penjava a la làmpada fusa de l'entrada i va fugir amb nocturnitat d'una portada. Jordi va ressuscitar. Fora nevava però el llit seguia calent.

Quan es va construïr el Jaume Molins, en Jordi acabava de tornar d'Estocolm i va enviar-hi el seu currículum amb una convicció sorda. El van contractar com a vigilant nocturn tot i que al contracte hi deia alguna cosa molt més sofisticada, hi apareixien paraules com "responsable" "clínic", "psicopatologia"... La seva tasca consisteix ara en passar pels passadissos de l'ala de màxima seguretat - F (la de les dones) al voltant de les 9:30 de la nit, repartir els sopars i la medicació a les internes que un psiquiatra a qui mai ha vist els recepta. La resta de la nit la dedica a contar minuts a un despatx petit al final del passadís. Ha de quedar allà per actuar si és necessari. Després de dos mesos, en Jordi no sap quan és necessari ni com s'ha d'actuar. Al passadís, li han dit els zeladors, hi ha mesclades psicòpates desequilibrades amb sort i criminals riques amb bons advocats, després de dos mesos en Jordi és incapaç de discriminar quina és què.

Cada nit, al voltant de les 9:42, arriba a la cel·la - gàbia - suite 321. Obre la porta de seguretat marcant el codi 2812. La 321 és una noia d'uns 23 anys, amb els cabells rossos que li arriben a l'esquena i uns ulls verds preciosos que ell no ha vist mai. Quan entra, la 321 l'espera de genolls. Sempre. Cada nit. Com si estigués ancorada al terra com la resta dels mobles. El coll estirat cap a la porta, els ulls en blanc i sense la part d'adalt de l'uniforme grana, mostrant els pits rodons i ferms, els braços blancs als costats amb les mans planes tocant el terra, mormola amb un accent del sud de l'ànima...

Macho cabrío,

arráncame el frío,

hunde tu cuerno,

y enciende mis sueños.

Sabes que eres mi dueño.

Quan acaba sospira suaument i torna a començar.

Macho cabrío, (Jordi deixa la safata a la taula...)

arráncame el frío, (...posa les pastilles de colors al costat del tassó...)

hunde tu cuerno, (...hi aboca tremolós l'aigua...)

y enciende mis sueños. (...destapa el plat calent...)

Sabes que eres mi dueño. (...el baf de la sopa li pega de ple a la cara.)

Una suor freda se mescla amb el núvol de sopa del seu front. El cor li puja a la boca i mastega el seu propi dubte mentre ella repeteix per tercera vegada aquell salm. En Jordi s'atura al costat de la porta fent veure que ajusta el termostat i encara sent "hunde, enciende... dueño." I se li gelen els dits dels peus.

Quan surt, la 321 segueix agenollada a la moqueta i ja no recita. Ara gemega i sospira accelerada intentant alenar els darrers segons de'n Jordi, que ja al passadís, deixa caure les mans pesades i gelades al carret dels sopars fent tremolar tots els tassons. Comença a empényer portes enllà i remuga en silenci: Puta loca...