arcjove

Els fills del mal

arcjove | 22 Juliol, 2008 10:27

Fet a la idea, el mal tornarà a governar fins al judici final. El sofre se mastega pels carrers regats amb pixades de cervesa i se fa més difícil respirar com més t'apropes al centre de la ciutat.

Vaig estar aquest cap de setmana al Summercase i creu-me, els fills de Lucifer estan més rotunds que mai. Grinderman reventa els escenaris amb guitarres descomunals i unes bateries que sonen com el teu propi crani en obrir-se. Nick Cave és bon amic del primer ministre dels vampirs i del bigot li regalima sang de verge; d'entre els vampirs, potser J n'és el més perillós, amb falsa parsimònia ha aixecat els tablaos granadins i ens mostra unes escales de graons roents que duen de cap a l'infern on es va criar, Los Planetas representen una generació feta de fades perverses i cabres, no els sents cridar boigs als concerts? Posen la pell de gallina; en quant a Primal Scream, ara ens volen fer creure que s'han centrat que volen fer un gir cap a la llum, només són cants de sirena, i precisament són les sirenes de Swastika Eyes, que quan t'hagis relaxat, t'hauran fet esclatar les costelles i amb elles els budells, el fetge i el cor, si és que encara te'n queda; potser l'aparició més recent de maldat i la que recrea el bon estat de forma de les tenebres és la de Biffy Clyro, Sam Neil no dissimula els seus orígens i en la seva forma més grotesca, cobert de tatuatges, amb uns pantalons fets de la carn d'algun diable, desencaixa el cap del coll escopint àcid pels cabells i fent tronar el terra... bestial; finalment l'aparició més terrible, precisament potser per la seva elegància i la determinació que li atorga la convicció fatal és la d'Interpol, Paul Banks, malcriat a la casa de Satanàs, passeja la seva preeminència per l'escenari i fon les ànimes amb la seva mirada de foc... està clar que hem pecat i que patirem l'ira de Déu tant com hem gaudit l'eufòria de les tenebres.

L'esperança del cel i de la pau? No en aquest temps ni en aquest lloc. Els que ens van fer riure, cantar i botar com Els Pets (revival), Cornelius (ritmillos y lucecitas), Antònia Font (mos estima a tots igual), Hidrogenesse (yo he venido de mi casa) o Mishima (encara no se pot creure que omplís la carpa), els representants de "los chicos buenos" i de la puresa de l'esperit de l'alegria, varen trobar la major complicitat del públic amb cançons com Aquesta cançó és per mi, Astronauta rimador ("...senyora, com se pot imaginar a mi tot això me sua soberanament sa po..."), No hay nada más triste o Un tros de fang (la desesperació feta cançó). No fa falta dir que la seducció de la foscor es va fer evident i ves a saber si no els trobam d'aquí un any sortint a escena entre fums i focus vermells, una vegada hagin venut l'ànima al millor postor.