arcjove | 01 Juny, 2008 21:38

Se m'oblida. I és tan senzill com això, que se m'oblida allò que ja havia après. Avui he recordat aquell dia en que me van deixar per darrera vegada, aquell dia massa lleuger com per poder assimilar la gravetat de l'assumpte. També recordava el dia en que vaig obrir calaixos i omplir-me els tous dels dits de paper, i que enlloc de deixar-hi les meves empremtes, el paper me'n va deixar les seves. I supòs que no vaig escoltar quan algú em va recriminar fer una cosa com aquella, o potser sí, però he tornat a fer-ho. He obert un calaix i m'he trobat de cara amb l'amor.
No, no obris les botelles de cava. L'amor estava al paper i al paper ja saps que les coses no són, reboten allò que algú els va cantar a cau d'orella un dia. I la resta és evident, no he pogut enfonyar els dits en aquella idea d'algues i sal, però sí he pensat que tot i que no hi pugui tornar, sempre podré dir que jo vaig estar-hi. Que jo he sentit aquella remor sagrada a la punta dels meus ulls, que he jugat a agafar-nos de la mà i a deixar de ser per poder notar, que he tengut el coratge de lligar la meva ànima a un destí que no era el meu i veure'm rodar muntanya avall.
I ja ho sé, no sortiré als llibres d'història, ni lloaran el meu coratge cançons èlfiques, ni cap nin m'assenyalarà pel carrer amb espurnes als ulls, però jo sé que vaig arribar més enfora que molts, que he deixat que em banyés per dins i que fos part de mi. Almenys jo ho sé.
Judith Marie | 05/06/2008, 12:58
¿Cuántas primaveras tuvieron que pasarnos por encima?
¿Cuántos otoños enajenados, vendidos…?
Desde que he vuelto a nacer, la cordura no me acompaña.
Se desespera.
Duda.
Sospecha.
Me tira de la cama.
Quisiera hablarle con esa voz de fondo del mar.
Con la voz de los creadores primeros.
Con aquella voz que dijo: estoy vivo.
Con aquella otra voz que dijo: sin este abrazo estoy muerto.
Quisiera decirle: ¡Quédate conmigo!
Quisiera decirle: ¿No ves que en este mundo no queda sitio donde pueda esconderme?
Pero ella se tapa los oídos con lo poco que tiene.
Con lo poco que le dimos aquella madrugada.
Pero no es suficiente.
Nada es suficiente…
Para no escuchar…
Que me da miedo esta primavera.
Que me da miedo crecer entre las flores que van envenenando nuestro jardín de profetas vacíos.
Que me da miedo andar, sin subirme a tus pies, que huelen a paz y a último silencio.
Contra la pared | 09/06/2008, 11:57
Morir de celos es algo que hace tiempo no entra en mis planes.
Echo de menos practicar tantas posturas elegantes.
Sé que hay un hombre que te toca y que no lleva guantes,
te ata a la cama con hilo dental.
Interesante, conmigo siempre te haces la interesante.
Lo triste es que funciona, consigues excitarme,
pornografía barata es la oferta de este mes.
Padezco el síndrome del hombre vulgar,
nunca consigo lo que quiero.
Todos los martes, siempre consigues quien te compre collares.
De las que piensan, que es mejor cerrar con llave la despensa.
Últimamente estoy volviendo a pasar algo de hambre,
aún soy un lactante y me tienes que cuidar.
Sigues callada, te has prometido no hablar entre semana,
tu familia te apoya, cinco días no son nada,
con tal de que consigas romperme el corazón
Sé que carezco de personalidad,
no valoro lo que tengo.
| « | Octubre 2008 | » | ||||
|---|---|---|---|---|---|---|
| Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
| 1 | 2 | 3 | 4 | 5 | ||
| 6 | 7 | 8 | 9 | 10 | 11 | 12 |
| 13 | 14 | 15 | 16 | 17 | 18 | 19 |
| 20 | 21 | 22 | 23 | 24 | 25 | 26 |
| 27 | 28 | 29 | 30 | 31 | ||
Re: Què és?
senilDion | 04/06/2008, 16:23
Jo sé què és! El Montseny!