arcjove

I és que la base de la Penya és una font imparable de nous jugadors i no és  per atzar. Al Joventut es treballa des del bressol la tècnica, el joc d'equip però també els valors que fan gran el bàsquet: el ritme, l'esforç, la diversió. No és extrany per tant que d'allí hagin sortit jugadors com Sergi Vidal, Josep Maria Guzmán o Albert Miralles, que sense ser superestrelles als seus equips aporten elements clau com l'entrega i el carisma propis dels jugadors que han sortit de Badalona. Si a una bona base com aquesta, li afegeixes un entrenador del primer equip obert de mires i capaç d'explotar el potencial dels joves com és Aíto, et surten bases seriosos com Josep Franch, alers valents i desvergonyits com Pau Ribas o Pere Tomàs o superestrelles adolescents com Ricky Rubio.

Jo no sé si en Ricky és realment el jugador que millor se passa la pilota per l'esquena d'Europa, però el que sí sé és que ha estat la persona més seriosa, més pausada i amb millor criteri en els moments clau d'aquesta copa. Serà que a una edat en que al dia a dia hi ha exàmens d'equacions i nines que et comencen a deixar tocar per davall la camiseta, anar a jugar a bàsquet és casi el més calmat.

També dirigint el joc amb un estil més agressiu i amb la mà molt molt calenta s'ha destapat Demond Mallet. Va començar la temporada determinant, i s'havia anat apagant progressivament però a la copa ha tornat a tirar amb coratge i a penetrar davant de defensors que li treuen un o dos caps.

Sorprén que en aquesta copa, la feina més fosca no l'hagin feta, com sol esser habitual, els pivots suplents, han estat Lubos Barton i Ferran Laviña qui, apart del ja esmentat Pau Ribas, han mantingut l'ordre de l'equip amb molt bones defenses, amb intensitat i anotant quan els jugadors exteriors estaven menys encertats. Una xarxa de seguretat que qualsevol equip envejaria.

Ara hauria de xerrar de la gent de la pintura, però Jan-Hendrik Jagla se mou per tota la pista amb aire desorientat... però quan agafa la pilota, sigui a la línia de 6,25 o a mitja distància només pensa en tirar. Cert que pot crispar quan no té el dia, però és que a Baskonia ha tengut tres dies d'encert, de triples i de correcció defensiva.

També està en ratxa i fent possiblement la millor temporada de la seva vida Edu Hernández-Sonseca, que va sortir per la porta de darrera del Real Madrid C.F. i a la Penya és ara el pivot més destacat a nivell anotador i rebotador. Per la seva banda Jerome Moiso ha anat de més a menys, però tot i baixar a nivell ofensiu no ha deixat de ser intimidador en defensa aprofitant unes mans com paraigües sempre cercant el tap. Finalment, Petar Popovic és la peça que completa l'equip i sí, sembla que conta poc a l'esquema però quan surt no té por davall de l'anella i és una paret al centre de la defensa zonal.

I xerrant de defensa zonal podria escriure vuit o nou paràgrafs més sobre Aíto, però preferiré tancar aquest homenatge reconeguent el paper dels més invisibles:

Sito Alonso (segon entrenador): És la mà dreta d'Aíto i el que fa que un planter d'adolescents treballi amb disciplina i convicció de les seves possibilitats.

Kico Pla (preparador físic): És qui ha aconseguit que la Penya jugui al ritme que ho fa i que a l'hora de la copa puguin rendir durant tres dies seguits deixant als rivals amb la llengua fora i això té molt de mèrit.

Jorge Guillén i Víctor Lainez (metges): Són els que aguanten les queixes de Rudy i Edu quan no hi ha àrbitres per davant i els que reparen les màquines quan s'avarien... santa paciència.

Paco Fernández i José María Pérez (fisios): L'enveja de totes les nines d'institut... fins que han de ficar mà a Moiso i Popovic, m'imagin que deu ser com amassar un pà de 130 kilos.

A totes aquestes persones i sobretot a l'equip que conformen, juntament amb nosaltres els socis (que ens hi deixam la veu, la il·lusió i part del sou)...

ENHORABONA!

VISCA LA PENYA I VISCA BADALONA!!!