arcjove

Més enllà del fet que el teu equip s’estigui jugant la lliga o tengui un peu i mig a segona divisió, l’esport té una sèrie de coses que el fan màgic. Per mi, aquest cap de setmana ha estat ben xop d’esport per totes bandes. I he vist que a tothom pot aportar-li alguna cosa distinta.

Per qüestions de la meva carrera, estic dedicant gran part del meu darrer any a estudiar el compromís i la motivació per l’esport que tenen jugadors cadets de futbol (15 i 16 anys). En aquest estudi veus una cosa tan curiosa com el punt d’inflexió entre els jugadors que encara juguen per divertir-se i els que ho fan per triomfar, i és curiós precisament pel fet que n’hi ha que només es diverteixen quan ho donen absolutament tot, per contra dels que no poden suportar tanta pressió en una cosa a la que en principi hi juguen per divertir-se.

Però apart de motivacions individuals, l’esport és un dels darrers estendards de les emocions col.lectives. Només és concebible que 70.000 persones experimentin alhora un mateix sentiment si l’escenari és la gespa d’un camp de futbol o el parquet d’un pavelló de l’NBA. I aquesta emoció pot ser l’alegria de veure un gol de Ronaldinho i notar que la lliga no es pot escapar; com la frustració de veure que s’escapa una altra oportunitat d’entrar als play-off’s; com les ganes de rebre amb tot el carinyo del món a Motta després de sis mesos de lesió. Això és indescriptible: el control emocional de les masses amb una cosa en principi tan absurda com un joc de pilota.

Però no només els equips grans i mediàtics provoquen aquestes emocions. Aquesta temporada he tengut la sort de descobrir un món per mi desconegut com és el futbol femení gràcies a una jugadora de l’Igualada Femení (Lliga Nacional). Si bé ella s’ha passat tota la temporada lesionada (la mateixa lesió que en Motta), bastava treure-li el tema per despertar tot tipus d’emocions diverses: ràbia, il.lusió, frustració, incertesa i ahir... després d’una temporada duríssima, especialment per una persona que vol i no pot col.laborar des de la gespa però sí des de la grada, l’alegria desbordada pel premi de la permanència. Això és compromís.

Com passa normalment, les situacions difícils fan grans als clubs. El futbol femení de per sí, juga contra corrent, sense poder mediàtic ni recursos econòmics, només a partir del compromís i del treball de dia a dia, si a més passes una temporada sense saber si seràs capaç de salvar-te, si a l’any següent tendrem equip o no... i tot i així, tires endavant, aquest equip té molts de números per segur creixent i fer més coses importants (qui sap si pujar a la Superlliga).

I aquesta és una actitud que hem d’aprendre els mallorquinistes. Potser ara només ens queda esperar al descens, però hem d’aprofitar aquest repte per crèixer, i conformar un projecte de futur sòlid amb garanties, que ens torni a la primera línia del futbol nacional i europeu.

Apart de tot això, aquesta setmana destacaria: els beneficis de l’esport en gent que no té més que el seu cos (llegir article a http://www.mallorcaweb.net/arc46/), el redescobriment d’Héctor Faubel a motociclisme, la progressió al.lucinant de Rafel Nadal, la classificació (ara sí) dels Grizzlies de Gasol pels play-off, el partit que vam jugar divendres contra el germà de Joan “Chichi” Creus (vaja crack!)...

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Bloc de BalearWeb

• A la llam sa va apagar
• A...part
• Quieto
• Els fills del mal
• Enmig del desert
• Què és?
• Tiempo
• Crònica d'un absurd en 7 actes
• El día que me convertí en chicle
• Así que vas a salir de marcha, eh?

• General [81]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom