arcjove

Entre ses ungles

arcjove | 09 Juliol, 2006 03:57

Segurament és cert i està feta de fang i va bastar per fer-la viure la costella d’un Déu en qui ella mai va acabar de creure. Lo únic que puc tenir clar és que en arribar a sa roca comença a arrelar, des de ses puntes des dits des peus surt sa base del que serà la presència més rotunda de totes.

.

En aquell moment, ella és branca i és tronc, especialment fulla i sàlvia. De sa roca agafa sa roca i se converteix ella mateixa en la base del palau de sa roca. Juga de genolls a la vora de l’aigua com si en aquell moment no hi hagués més obligació que estar bé i estar viva... i és pura vida. Segurament i sense deixar de ser roca i mar i arbre, no pot deixar de ser sal, i potser que ho sigui més que cap altre cosa. Se mescla a la mar i se converteix en un polsim a la pedra i esquitxa les fulles de blanc... és sal, i cou a ses ferides, però les tanca, a vegades fins i tot les cura.

.

S’entortolliga entre els genolls i els colzes i no saps en quin moment vas acabar doblegat entre ella i la terra que havia convertit en fang. Només saps que estàs abraçat a la vida i no pots entendre que la vida pugui fugir en algun moment... però de cop...

.

Un disparo certero la catapulta por encima del mar y cualquier ciudad que hubiera pretendido serlo alguna vez. Ella vuela y se deshace en epitelios pero entera al fin y al cabo. Objetivo divisado: “Gran Fortaleza” se aproxima. Desciende como un misil de carne sobre la urbe y no, no aterriza grácil como el águila o la gaviota, se estampa contra el suelo y la espalda se abrasa al rozar a más de 240 kilómetros por hora contra el asfalto, la carne se abre como la piel de plátano podrida, se quema convirtiéndose en un proyectil de sangre y carne magullada (Gorilla Maguilla = Orgullo Magullo) algo no tan diferente a un ladrillo... a cemento, a líneas de AutoCad, a hormigón armado... sin duda la parte más pequeña de la más absoluta nada.

.

Al matí següent me vaig trobar a mi mateix abraçant una branca de pi i amb sal entre ses dents. Vaig riure sentint-me el més buit dels amants. I és que quan has tastat la vida pots fer dues coses, intentar recordar-la tota la resta de la mort o mirar de trobar més fang, més herba, més terra, més fulla i sobretot més sal i quin millor lloc per cercar que la roca?

General | Següent | Anterior | Comentaris (0) | Retroenllaços (0)

Comentaris

Afegeix un comentari
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb