arcjove

He estat molt de temps sense escriure res en aquest bloc. Mentiria si digués que no m'ha passat res, i mentiria si digués que res del que m'ha passat em pareixia adequat per posar a la pàgina. La neu de Mallorca; els examens; les festes de Sant Antoni al barri de Gràcia amb tot ple de mallorquins; la constitució europea; la setmaneta a Mallorca que he passat quan he acabat els examens...

No he xerrat de res de tot això, per això avui, pensant en els temes dels que podia xerrar m'ha sortit un "no res" rotund. I el no res és un tema al que se recorr sovint, però del que se xerra més aviat poc. Potser alguns erudits de la filosofia hauran dit la seva opinió, el llenguatge podrà haver intentat definir allò que precisament és quan no és, i potser algun matemàtic haurà posat un 0 i s'haurà quedat satisfet.

Quina imatge té el no res? Jo he proposat aquestes dues. Però no m'acaben de convèncer. La primera se diu "From nothing to nothing", la segona ni tan sols es refereix al no res, però la seva autora se diu "Nada Ziljak". Un nom bonic, però potser no ajuda a tenir una identitat forta.

Si no pensau res del no res, vos estau deixant una part important del que és cada cosa... el que no és.

Yago i la contradicció del no res

Ah! Tornar a la vida real. Quina cosa tan desagradable. Ara mateix estic a una sala d'ordinadors amb uns 40 PC's dels quals aproximadament 39 estan fent feina desesperadament. Jo vull dedicar un temps a l'arcjove, especialment per comentar l'espectacular concert que vaig tenir la sort de gaudir el diumenge.

He tengut la sort d'assistir a grans festivals de música, com el FIB o el Primavera Sound, o fins i tot el Isladencanta quan Mallorca se preocupava mínimament per la cultura, però als meus 22 anys encara no havia tengut l'ocasió de veure i viure un macroconcert com el de REM al Sant Jordi el diumenge passat. El palau Sant Jordi ja és espectacular en sí mateix, però si a més veus com es va omplint de gent fins no deixar ni un sol espai buit, aleshores és indescriptible. 18.000 persones diuen els mitjans. 18.000 èssers que hem crescut acompanyats per la música de Stipe, Buck i Mills, que ja ens emocionam quan als locals o discoteques ens punxen algun dels himnes com "Losing my Religion", "Everybody Hurts" o "The One I Love" i que ara teníem la sort de tenir-los davant, oferint-nos tot un recorregut al llarg de la seva història musical.

No es pot explicar la sensació de tenir davant un grup a qui has seguit i admirat tota la teva vida. Un grup que quan jo vaig nèixer ja feia 3 anys o més que escrivien cançons i que encara ara són capaços de sorprendre'ns i emocionar-nos. Tampoc es pot descriure la sensació d'estar cantant, enmig de 18.000 persones que canten amb tu, que s'emocionen amb tu, que si bé aquella cançó a cadascú li suposa un sentiment distint, per tots és important i emocionant.

Hi haurà qui dirà que es van excedir amb les cançons del darrer disc, hi haurà qui consideri que van cantar massa cançons antigues de quan encara no eren el grup de masses que han acabat essent al nostre país... Per mi, va ser perfecte. Senzillament, perquè com han fet al llarg de tota la seva carrera, van fer el que ells volien fer. I no són massa els grups que poden dir el mateix.

La vida real, també té moments màgics...

Yago

Sempre he estat molt orgullós de la meva pròpia música, no escolt massa als crítics, perquè al cap i a la fi, per decidir quina música és bona i quina no ningú millor que un mateix. Escolt el que em recomanen si m'agrada li faig un forat a la meva discoteca i si no... li donc una segona oportunitat. Si a la de 3 encara no l'hi he pillat la cosa, ho deix anar. És més, si a la primera entra molt bé un tema... vaig ben alerta, no sigui cosa que sigui un producte fàcil d'aquests que a la tercera vegada que ho escoltes ja n'estàs fart.

Ahir vaig descobrir una pàgina absolutament esplèndida que me va agradar precisament perquè no toca directament  els meus estils musicals però me consta que té molt bon criteri. És com una pila que il.lumina tot allò que sé que me pot arribar a agradar i que mai he tengut la ocasió o la paciència de fer-hi una escolta a fons. A més, és un blog o dip o... és una pàgina on es xerra tant de música com de cinema com d'altres temes d'actualitat i cultura, tot amb molt bon gust i molt bones maneres.

Des d'aquí felicitar a l'administrador o administradors de TagoMago, i dir-los que ja tenen un nou seguidor fidel (encara vull descobrir la Velvet Underground, Bob Dylan i Otis Redding) i recomanar a tots els lectors de l'arcjove que hi feu una ullada a fons que podeu trobar gustos similars, enquestes musicals, crítiques de cinema... La direcció és http://www.lamevaweb.info/539

Yago

Ayer en la Sala Assaig tuvo presentación el tercer álbum del grupo Macaco “Entre raíces y antenas”. Después del ya clásico retraso a la hora empezar un concierto, salieron al escenario aplaudidos por todos los allí presentes y empezaron sin muchos preámbulos a tocar las canciones de su nuevo disco, sinceramente tengo que decir que del grupo solo conocía poco, el nombre y las canciones del nuevo disco que havia escuchado horas antes gracias a Internet. El grupo guiado por su máximo representante Macaco (para mi tiene un gran parecido en movimientos y vestimenta al actor Santi Millán) tocaron durantes dos horas haciendo doble el típico “para terminar” y la gente respondió como debe ser, gritando, aplaudiendo, silbando, etc, hasta que el grupo volvió al escenario a deleitarlos con unos cuantos temas más.

El concierto se hizo muy ameno al tener cada componente del grupo su momento “de gloria”, el batería (Mato) nos hizo una demostración de cómo tocar batukada, el Dj (Tillo) hizo una exhibición de escarches genial, con el codo, de espaldas, dando vueltas, un auténtico artista. Todo esto completado con una pantalla no diremos gigante porque tampoco era así pero si algo grandecita con imágenes grabadas y del concierto en directo. También hubo momento para las dedicatorias, al nuestro gobierno del PP por el intento de boicot del último concierto de Macaco en Mallorca, para el Caimán del Amazonas (por lo que supuse antiguo componente del grupo), para Compay Segundo a la hora de versionar su “Chan Chan”, para la casa donde se nació el proyecto de Macaco y Ojos de Brujo y alguno mas que no recuerdo.

En resumen os diré que me sorprendió mucho la mezcla de estilos del grupo, tanto tocan una de reagge, como una de ska, como una electrónica, como un rap. La verdad es que no los conocía y me gustó bastante el concierto, además se meten al público en el bolsillo haciéndoles cantar, bailar, saltar y todo lo que se pueda. En definitiva diré que se lo curran, vale la pena pagar los 15 euros anticipada o los 18 de la taquilla.

Nos vemos. Frasco.

Com a bloc jove i com a aficionat a l'esport estic molt eufòric amb la victòria de l'equip de Copa Davis per damunt dels americans prepotents. Especialment tenguent en compte que la victòria ha vengut de la mà de dos tenistes mallorquins, que han estat molt per damunt de les expectatives.

Carlos Moyá (o Carles Moyà, no sé) ha demostrat que ja han passat els dies de la irregularitat i que és capaç de desplegar el seu millor tennis durant tot el partit. Contra Mardy Fish, medalla de plata a les darreres olimpíades, va ser una autèntica apisonadora i si bé va començar una mica dubitatiu, quan va començar a agafar confiança no va deixar ni respirar al seu rival.

El partit d'ahir contra l'animal d'Andy Roddick, un home que és capaç de posar un servei a 250 km/h i que ara està al segon lloc de l'ATP, Moyà va ser incontestable. Al primer set, abans que Roddick entràs dins el partit, Moyà ja s'havia apuntat 3 jocs i a Roddick només li va quedar esperar a que passàs la tormenta. Al segon set, un Roddick molt més agressiu va començar a aprofitar les seves armes: bufetades amb el drive i pujades agressives a la xarxa. Però Moyà estava molt tranquil i no se va arronsar, amb un parell de globus d'autèntic mestre va acabar amb la paciència de Roddick. Amb classe i calma Moyà s'apuntava el segon set al "tie break". El tercer set va ser molt gràfic. Roddick reia, totalment fora del partit i sabia que no tenia massa a perdre, va tornar a abusar del seu drive i va connectar bons cops, però Moyà va estar molt més sòlid i va aguantar fins el segon "tie break" que li donaria la victòria.

Però l'autèntica sorpresa dolça d'aquesta final va ser el manacorí de 18 anys: Rafel Nadal. Poca gent se'n fiava quan els capitans de l'equip van triar-lo enlloc de Ferrero per disputar el segon partit del divendres. Ferrero no s'ho va prendre gens bé; el capità americà va insultar els espanyols diguent que Nadal no seria capaç de superar la pressió davant 27.000 persones... Nadal va dir: "Per això estic a l'equip, per jugar quan em necessitin" I no ho deia amb suficiència, ni amb por, només com un adult que assumeix les seves responsabilitats.

Aquesta mentalitat el va fer sortir jugar divendres davant el ja esmentat Roddick amb una calma relativa, però amb una autoconfiança digna d'un numero 1 mundial. Al primer set Roddick va començar a veure la varietat de cops que dominava el de Manacor, i els aplaudia com qui felicita a un principiant que ha tengut sort... Roddick se va apuntar el primer set, patint i al "tie break". Després, Nadal, ja totalment dins el partit, acompanyat per tot el públic de Sevilla (o acompanyant el públic, depèn de com se miri) va rompre totalment els esquemes de Roddick. Deixades, revés, passings... un autèntic recital de cops que acabaren amb la paciència del número 2 mundial i donaren possiblement la victòria més important de la carrera esportiva a qui ja es coneix com "La Perla de Manacor".

Esperem que els nostres esportistes ens donin moltes més alegries com aquestes.

Yago

Un estudi de la universitat britànica de Warwick sota la direcció del professor Andrew Oswald "demostra" que ser solter és perjudicial per la salut. És més, assegura que ser solter és tan dolent com ser fumador i que l'esperança de vida d'ambdós col·lectius és semblant. Els solters, segons l'estudi, mengen... ejem, menjam pitjor, tenim més problemes amb l'alcohol i treballam més. Els solters de 30 anys tenen un 10% més de possibilitats de morir en els 8 anys que segueixen a l'estudi... Acollonant.

Aquest tipus d'estudis se poden prendre amb més o menys serietat, però està clar que fan pensar. A mi el dubte que em sorgeix és si el problema radica més en la solteria o en la solitud. Me costa pensar que és l'estat civil qui determina la salut i els hàbits incorrectes, jo ho relacionaria molt més amb els aspectes afectius, emocionals i socials que implica la solitud.

La solitud és capaç de fer-te sentir coses tan contradictòries com l'estar ple de buidor. Te sents incapaç d'assimilar una identitat pròpia perquè no tens ningú sobre qui reflexar-la o sobre qui projectar-la, ni dibuixes res sobre els altres ni n'absorbeixes res... només una inmensa taca blanca que significa precisament el no res, i com deia algun filòsof: "La nada nadea". És a dir el no res no implica res, no hi ha pèrdua perquè no hi ha propietat i evidentment no hi ha guany possible. Existeix aquella absurda sensació d'haver perdut la batalla abans de començar a lluitar... com si la batalla hagués acabat fins i tot abans de tu nèixer.

Tots aquests sentiments són tan rematadament difícils d'expressar com d'assimilar quan tenen lloc en aquell fosc lloc que existeix amagat entre els pulmons i l'estòmac. Si xerram de solitud sí que puc entendre la proximitat de la mort que planteja aquest estudi: incapacitat d'entendre la vida, i mals hàbits perquè dubtes que a ningú li pugui importar el teu estat físic o mental.

Yago... i l'amor a la tardor.

Pareix que al final aquest Cúper podrà treure'ns del forat una vegada més. Hem tornat a guanyar un partit després de moltes jornades i ja no som els principals candidats a baixar a segona... tot i que encara n'hi ha que aposten a que sí. El Mallorca és el primer que aquesta temporada ha aconseguit guanyar a la Romareda, on el Saragossa contava els seus partits per victòries... però pareix que ningú se n'adona.

Tot perquè aquest cap de setmana hi ha hagut una mena de lobotomia generalitzada en el món del futbol, el "partit del segle"(com a mínim n'hi ha dos cada any), el "clàssic" (més clàssic seria un Bilbao-Recre)... el Barça-Madrid. El Barça-Madrid és un partit que mobilitza no ja només tot l'estat, sinó pràcticament tot el món, que es planta davant la pantalla per veure qui guanyarà. Alguns intenten tenyir-ho políticament i xerren del catalanisme contra el patriotisme espanyol(quan CiU i el PP, partits més propers a aquests equips pactaven fins fa ben poc), n'hi ha que asseguren que és el millor espectacle del futbol de l'any (com si amb aquests pressupostos no pogués tothom tenir plantilles espectaculars). La qüestió és senzillament de categorització social. En un moment donat has de decidir quins són els teus(els millors, els més guapos, els més simpàtics) i quins són els rivals que mereixen lo pitjor del món. I tot èsser que visqui a l'Estat Espanyol ha de tenir ben clar de quin cantó se tira si no vol ser considerat com un antisocial.

No vull fer cap crítica a aquesta realitat social, així som i així funcionam les persones. Però no m'agrada que la nostra societat sigui tan fàcilment influenciable per la propaganda, perquè així com cada 6 mesos ens convencen que aquest és el millor partit que podràs veure a la teva vida, també ens podrien convèncer de que "España va bien", que la nostra llengua és el Palmesà (o llonguet) o que la Mare de Déu nom Joana.

En tot cas, estic content que hagi guanyat el Barça i que marqués l'Etoo, però no crec que el catalanisme estigui de festa per això. Per cert, no vaig veure el partit en qüestió, perquè estava gaudint d'un concert de Maga a la sala Bikini (una passada!), i si ho pens crec que m'hagués estimat més veure guanyar al Mallorca a Saragossa, que per això és l'equip de casa meva; o veure el derbi basc amb molta més emoció i que per cert va guanyar la Real Sociedad, equip al qui tenc molta estima.

A partir d'ara me prendré els Barça-Madrid com si fossin un ritual o una tradició, com el nadal, el ramadan o anar a nedar a la piscina de Pedro J.

Yago

Abans de que ningú perdi el cap ni els nervis, he de dir que no soc lingüista i m'encantarà que tothom envii correccions, aclaracions i queixes de tot tipus per depurar l'article.

Darrerament, la nostra llengua s'ha posat de moda, però desgraciadament no per una bona raó. Al País Valencià, els de sempre han entès que, evidentment (per ells) una llengua que es diu català només pot pertànyer a Catalunya i que per tant, la seva llengua és el valencià. Amb aquest raonament, en qüestió de mesos han aflorat gran quantitat de llengües com el valencià, el mallorquí, el menorquí, l'eivissenc... i també el formenterenc.

La base sobre la que se fonamenta la segregació de les variants dialectals del català (que així es deien fins ara) és que aquestes, són distintes... Sort de la gent del PP que ens ha descobert que no tots ni a totes bandes xerram igual el català (potser és que no l'havien sentida mai).

Seguint aquesta fantàstica idea jo proposaria que cada poble fomentàs la seva pròpia llengua, remarcant les seves característiques pròpies, obtendríem així riquíssimes llengües com el felanitxer, el puigpunyentí o el ciutadellenc. Però potser, seria difícil la comprensió entre diferents llengües i ens hauríem de decantar per una que tots poguéssim entendre "¿Por qué no hablamos en castellano y así nos entendemos todos?".

Però un moment... estic pensant ara que aquesta llengua tan gran, una de les més xerrades al món, com és el castellà no sigui una sola llengua. Perquè jo sé que a Madrid "coger es lo mismo que tomar", però "coger" a Buenos Aires és boixar y "tomar" a Ciudad de México es engatar-se... i sí que te pots engatar un vespre i acabar boixant, però d'aquí a pensar que és la mateixa acció... Ai! Que al final no serà la mateixa llengua!

No ho sé, esper que vos hagi fet reflexionar una mica. Jo ara he de partir perquè vull repassar el valldoreixenc i l'igualadí abans d'anar a una reunió amb gent d'aquests indrets.

Yago

Supòs que d'alguna manera, el fet que jo deixàs la UIB va deixar una buidor en l'erotisme de la universitat, entenc per tant, que hagin d'introduïr nous alicients... Ara seriosament, me pareix una boníssima iniciativa per part de la UIB dedicar una setmana a una cosa que estava ja tan inculcada dins l'àmbit universitari. Perquè si alguna cosa tenia la universitat, no era l'erudició o la il·lustració... sino erotisme:

- Autobusos: Mirades, somriures, reflexes a les finestres, suors fredes a primera hora del matí quan estava tot ple i "sense voler" et diluïes entre mil cossos...

- Passadissos: Girar-se després de trobar-se amb aquella persona, estranyes coincidències a l'hora d'anar als lavabos, dissimular darrera el diari assegut al banc...

- Classes: Està ocupat?, tens els apunts d'ahir?, quan te va bé quedar per fer el treball?...

L'oferta que proposa la UIB és menjar erotisme, llegir eros, xerrar eròticament i veure pel·lícules eròtiques durant una setmana a les diferents facultats de la universitat. Des de l'arcjove vos proposam viure l'erotisme en tots els aspectes de la vostra vida, tant a la universitat com fora... i per sempre. Però no deixeu d'aprofitar la proposta de la UIB, que no es repetirà massa sovint.

Universitaris de Catalunya... ja la tenim aquí!!!!

Si algunes universitats fan actes de benvinguda pels nous estudiants i per l'arribada d'un nou curs, i algunes facultats fan festes per fer vida social amb els companys de classe (i per treure's uns euros) poques universitats fan LA FESTA DE LA UNIVERSITAT i puc assegurar que la festa de l'Autònoma és única i incomparable. Efectivament la Universitat Autònoma de Barcelona fa una festa de benvinguda al nou curs i als nous estudiants i en ella hi col.laboren totes les facultats, el resultat: milers de persones de festa i bon humor, paradetes de totes les facultats on beure, menjar o comprovar el que han après els alumnes de fisioteràpia gaudint d'un massatge de luxe a preu molt assequible, música en directe, "rave's" que apareixen espontàniament a qualsevol peça de gespa, substàncies diverses i mentalitats diverses i sensacions molt diverses.

La festa de l'Autònoma a més estira alumnes de universitats de tota Barcelona, però també de fora. Alumnes que van deixar de ser-ho i els que potser ho seran d'aquí uns anys hi peguen un bot perquè saben que la paraula festa pren un altre significat quan arribes a l'Autònoma. En poques paraules: val la pena tastar-ho, i pels qui ho han tastat, val la pena repetir. Només puc dir-vos que si estau demà dijous dia 4 de Novembre per Barcelona, i teniu ganes de passar un dia de vertadera FESTA, veniu a la Festa Major de la Universitat Autònoma.

Després no digueu que no havíem avisat.

Yago

Una de les bones raons per les que val la pena haver recomençat el curs i tornar a entrar en una dinàmica de rutina acadèmica, especialment pels alumnes de la UIB són les Biofestes. Encara record quan vaig començar a anar a la universitat i totes les facultats feien les seves festes: Dret, Educació Física, Psicologia... i a cada festa i anaven els alumnes de la carrera i alguns amics d'aquests. Era una fantàstica manera de conèixer a la gent de la carrera fora de les aules.

No sé per quina raó, les festes de biologia van començar a tenir més èxit que les altres. Tothom tenia algun amic que estudiava biologia, i les festes sempre estaven plenes de gent de totes les carreres. Això encara les va fer més famoses, i encara van anar aconseguint més fidels. Actualment, la Biofesta és LA festa universitària. Se'n fan devers 7 o 8 a l'any, i enguany fins i tot ha sonat la idea que pensen organitzar una festa de cap d'any. Podria ser l'alternativa a tanta corbata i tant de cotillón. De moment... aquest divendres hi ha la primera biofesta del curs. Podeu estar preparats.

La biofesta és a Voodoo House a la Plaça Gomila. Si jo estigués per Palma hi aniria de cap, no per la música, però sí per l'ambient.  No digueu que no havíem avisat.

Efectivament, els plans que proposàvem pel cap de setmana passat no es van complir per un problema de dates  de no sé quina història del Big Big Casino... El cas és que dia 8 d'Octubre, i esper no equivocar-me una altra vegada, a Sa Penya Artística de Sa Pobla hi haurà un concertàs d'aquests que fan història i que només es poden donar en grans festivals de caire multitudinari o en locals d'exquisit gust musical com és el cas de Sa Penya Artística (que ja ens ho ha demostrat vàries vegades oferint actuacions d'artistes com Nacho Vegas, Satellites i molts d'altres de l'escena pop rock nacional).

El cas és que pel mòdic preu de 12 euros(10 anticipada) podrem gaudir de les melodies innovadores i increibles de Maga i del ritme de les guitarres de Niños Mutantes... però si les meves fonts són fiables, i aquesta vegada crec que ho seran, tendrem el luxe de sentir una sessió de DJ Amable, el DJ resident de la discoteca Razzmatazz de Barcelona, una de les millors sales de música indie rock d'Europa i un tio que realment sap punxar bona música des dels grans clàssics del rock internacional (Ramones, Nirvana, Smiths...) fins noves aparicions del panorama pop nacional (Planetas, Chucho, Deluxe...). Senyores i senyors, estam davant d'una ocasió única. Segurament seran els 12 euros més ben gastats del mes d'Octubre a Mallorca.

Després direu que a Mallorca no fan bons concerts... i no digueu que no havíem avisat.

S'ha acabat sa tonteria. Casi no ens n'hem adonat i en un obrir i tancar d'ulls hem canviat es banyador i sa tovallola per un quadern i una motxila. Per una banda és tot un privilegi aixecar-te cada matí i no haver de decidir si te'n vas a fer cerveses, anar d'excursió o a nedar a la piscina de'n Pedro J. És sonar es despertador i tens absolutament tot sobre una fulla de ruta que no pot fallar: dutxa, berenar, tren (o bus o cotxe), escoltar una sèrie de personatges que ens il.luminen amb la seva saviesa i cap a casa a descansar... tot un privilegi no ho dubteu.

Jo reconec que he estat una mica desaparegut darrerament, però com que ho he estat des del començament no queda estrany en absolut. Ara, com que tenc altres coses a fer, tendré molt més temps per dedicar-li a l'arcjove... en l'estiu estava massa ocupat en dedicar-me a no fer absolutament res.

En quant a actualitat i coses per fer no tenc massa cosa a dir-vos. Jo estic a Barcelona, a l'Autònoma, i no sé molt bé si hi ha res de nou per Mallorca... o sí. Ara que ho pens, diria que aquest cap de setmana tenim el concert de "Niños Mutantes" al Big Big Casino que ha reobert les seves portes i s'ha convertit en un nou local de referència a les nits de palma on podreu escoltar bona música pop nacional i internacional. El mini casino, no és que hagi desaparegut, però ara (si no vaig errat) es dedicarà més a música electrònica de qualitat, una altra bona opció.

Niños Mutantes: Pop nacional del bo. Influenciats per Planetas, i tota una referència del pop actual que se fa en castellà. Jo, com sempre, vos ho recoman de tot cor. Després no digueu que no havíem avisat.

Darrerament no he estat massa per la pàgina, però he estat ocupat passant-m'ho bé per aquesta illa. Sa veritat és que és una llàstima lo poquet que la cuidam. Com si servís per res posar una autovia i arribar a Felanitx 5 minuts abans, o si posar un hotel a tocar de s'arena fes més atractiva la platja... Però fa massa calor per posar-me de mal humor.

Ei! Si no teniu pla per aquest cap de setmana és perquè no voleu. Dissabte tenim una festa que cada any me sorpren: Sa Colònia de Sant Jordi. Cada vegada que hi vaig faig lo mateix: recórrer un carrer dues vegades totalment ple de gent a vessar, moltíssima gent coneguda a qui no veig des de fa anys (o almenys des de la darrera vegada que vaig anar a les festes de sa Colònia) i acab... millor no explicar com acab, si me trobau ja ho veureu. Pareix que no hi ha res, però està ple de locals de molta marxa i molta festa... i molts de nins i nines guapes. Jo vos recoman que vengueu.

Però si sobreviviu a la ressaca de dissabte, teniu un pla per diumenge que no podeu deixar escapar: S'alborada de Pollença. Tan senzill com passejar per un poble ple de gent... ejem... alegre que se tiren alcohol els uns als altres i creis-me que forçat t'ho has de passar bé. Aquesta festa, que pareix un doi, s'ha convertit en un clàssic de les nits d'estiu, gairebé tant com sa guerra de moros i cristians que també me fa moltes ganes i que no he aconseguit veure mai.

Així que ja teniu plans per llarg. Portau-vos tot lo malament que permeti... portau-vos com volgueu, però aprofitau ses festes de ca nostra, que son ses millors.

Yago

La nostra pàgina no vol deixar de banda res del que passi aquest estiu, i si hi ha una cosa que és típica de l'estiu i no és ni la platja, ni les verbenes dels pobles, és la becada de després de dinar. I quina millor companyia que el Tour de France per dormir i somniar amb paisatges mediterranis, alpins i pirenaics? 

Hi ha un personatge que els darrers anys me talla les digestions estivals: Lance Armstrong. Abans de dir qualsevol cosa diré que no en tenc ni idea de ciclisme. Però m'imagin que la gran majoria dels que seguim el Tour som igual d'ignorants. El que sí que sé és que si cada any me fascinava (i m'emprenyava) veure que l'americà era capaç de respondre a la multitud d'atacs dels seus rivals, enguany aquests atacs brillen per la seva absència. De fet, no hi ha atacs perquè no hi ha rivals. És pràcticament com veure una lluita pel segon lloc.

Vull insistir en el reconeixement de Lance Armstrong com un dels grans campions de la història del ciclisme (al menys del Tour), no obstant enguany ens han privat de l'espectacle. Pareix que l'1 que duu al maillot fos totalment indiscutible des del pròleg, i aconseguir un lloc al podi fos per sentir-se orgullós. Enguany no ho serà.

Yago

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Bloc de BalearWeb

• A...part
• Quieto
• Els fills del mal
• Enmig del desert
• Què és?
• Tiempo
• Crònica d'un absurd en 7 actes
• El día que me convertí en chicle
• Así que vas a salir de marcha, eh?
• Somniant

• General [80]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom