arcjove

Quan un diu Sr. Chinarro y Planetas massa seguit, se pot arribar a ofegar de l’emoció, si a més li afegim a la suma el concepte “a mallorca” ja la cosa s’agreuja per excés de baba.

.

El món indie mallorquí ha patit diversos revessos al llarg de la seva història. La persecució i afusellament final del festival Isladencanta, potser n’és el capítol més trist i sagnant que les nostres retines recorden. Tant és així que el món indie, s’ha anat escapçant, de fet s’ha anat escorxant. Qui més qui menys després de la diàspora postisladencanta va trobar el seu cau, bars grisos i plens de fum amb gent pensativa escoltant New Order, Los Planetas o Arcade Fire. Cadascú a ca seva i l’indie a la de tots. Són moltes cares d’indies del nord (Inca, Alcúdia, Artà)que vèiem sovint i que ara només són un miratge que trobam molt de tant en tant a aconteixements a Barcelona.

Però ara, les portes del cel s’han tornat a obrir, Toni Pla ha tornat a enganar uns quants grups i els ha convençut de que l’indie a Mallorca és una aposta factible i segura. I ens ha sorprès amb un cartell variat, i molt per damunt del que estam acostumats des del trist episodi que ja hem comentat.

Sr. Chinarro, Planetas, Satellites, Délorean, Amarillo, Lori Meyers, Kiko Veneno (Kiko Veneno??? Sí, el mismo que viste y calza) Sidonie, Christina Rosenvinge (hace chas! Y aparece a tu lado) i altres coses interessants apart d’un munt de DJ’s pels noctàmbuls que vulguin moure el culet fins a les tantes.

Però com diuen els peninsulàrics “¿a quién le amarga un dulce?” idò per lo vist a molts indies. Una mena de covardia generalitzada, un estrès post-traumàtic provocat sens dubte per la tràgica desaparició de l’Isladencanta, ha fet que molts dels que dins els seus caus llueixen la placa d’honor d’INDIE ara són escèptics, no volen anar al festival, perquè és molt car, aquests grups ja els he vist, perquè ja podien haver duit a Benito y los Camelos... i altres excuses barates.

.

Necessitam l’indie com l’indie ens necessita a noltros, i aquesta iniciativa necessita un suport popular, perquè a Mallorca hi ha poques coses com aquest festival, i si no els donam una empenteta cada vegada estarem més disgregats, i arribarem a un punt on l’únic que realment ens agradarà seran els CD’s que me pos jo a ca meva dins la meva habitació.

Són 30 euros per dos dies plens de descobriments i plens de sensacions, no només la que ens proporcionen els artistes des de l’escenari, sinó la del fet de trobar-te enmig d’un grupet de gent a qui li agrada el mateix que ens agrada a noltros i sentir que en el fons... no som tant raros.

Yago (Segundo Premio)

Com a melòman que me consider, i no sé si donc prou mostres, he de reconèixer que un concert no és bo només per la qualitat dels músics. Hi ha autèntics artistes que pugen a l’escenari com qui es posa a redactar la llista de la compra i després hi ha autèntics showmans que musicalment poden agradar més o menys, però que en directe perden.

El repte dels més grans és aconseguir que el concert, musicalment posi la pell de gallina, i que realment sentis que val la pena estar allà, i que tot i que hi hagi milers de persones entre tu i l’escenari, te sentis ben a prop dels artistes.

El concert de Coldplay del passat diumenge al Sant Jordi ho tenia tot, un grup fidel a fer les coses ben fetes, que se’l veu a gust amb el que fa, i que no renuncia a donar un bon espectacle sobre l’escenari. Un so esplèndid, i un grup gairebé tan entregat com el públic que tenia davant.

Possiblement el que fa que un concert bo, es converteixi en memorable són petits detalls, i en Chris Martin(i els seus assessors) va complir: és un detall que sortís personalment a presentar els teloners; que agafés el mòbil d’una fan i es posés a cantar a l’auricular fa pensar que algú a l’altra banda de la línia va plorar d’emoció; que acabés un tema com “In my place” corrent entre les grades del Sant Jordi i pujat sobre una munió de gent que el duia en braços va posar la pell de gallina; però potser el que més va arribar (potser no a tots) va ser que canviés la primera frase de “God put a smile upon your face” i enlloc de dir “Where do we go? Nobody knows...” li va sortir mitja rialla i va dir “Barcelona 3 – Madrid 0”, i amb Rikjaard entre el públic i un derbi encara molt fresc, es van desfermar les emocions dels catalans... (se’n recordava que 2 dies després havia de tocar a Madrid?).

I és així, com en gairebé dues hores, els britànics ens van fer cantar, botar, i sobretot sentir coses. Una esplèndida escenografia que creava l’ambient perfecte per acollir les notes d’un grup que no ha caigut en la sobèrbia d’altres, però que no ha defugit l’èxit i l’ha sabut aprofitar per donar suport a diverses campanyes contra la fam i la pobresa, i que ara es materialitza en una constant campanya de suport de grans artistes de la música i del cinema amb Intermón-Oxfam.

Bona música, bones intencions, bona posada en escena... Un 10.

Yago (Chris Martin no és Coldplay, però Coldplay no seria sense Chris Martin)

Aquest cap de setmana he tengut el privilegi d'estar a Palma i omplir-me la boca de sentiments i el cap de confusió. Mentiria si digués que no he estat bé o que no m'hi hagués quedat més temps, però també vos estaria enganant si no confessàs que me fascina la foscor i les coses que no estan al seu lloc.

En escassos quatre dies he viscut a la meva pròpia carn la pèrdua determinant del pont de l’arquitecte Bennàssar. Una peça en la que potser mai m’havia aturat a pensar, però que una vegada ha caigut, veig que el trencaclosques de la Palma que jo he conegut, mai tornarà a estar sencer. I com tots els trencaclosques, quan perds una peça, ho has perdut tot. Palma ja no tornarà a ser Palma, i noltros passejam per ca nostra sense reconèixer res, i preferim mirar-mos les sabates, perquè hi ha coses que no vull veure i hi ha ponts que no sé no veure... i clar, hi ha persones que no mereixen ser mirades a la cara.

A que sí Catalineta? I que va de bé es nostro Mallorqueta, que no és vera? I dóna gust tenir una batllessa tan propera que pareix de sa família... (NO TENIU VERGONYA)

Però apart d’aquesta agra experiència n’he viscudes més, amb sensacions distintes, però totes més properes i precisament per això, més agradables. He conegut i apreciat les salses que poden amanir una rutina; la barba que cobreix la cara dels qui tenen massa temps per afaitar-se; he vist animals que van fermats, però no van junts; nines d’uniforme amb coes però sense falda; m’he trobat l’emoció viatjant en un paper, però no a les seves paraules; he sentit el renou que fa l’èxit; he vist llàgrimes de les d’abans i de les d’ara; i he ensumat el fum que fa una il·lusió quan se romp.

Sí, m’he sentit realment a ca meva. Però tot era rellevant, tot era necessari i la informació, però sobretot les emocions i les solucions, se m’escapaven pels laterals, com una confitura d’albercoc que no està suficientment cuita, i que enlloc d’acabar a la llengua acaba regalimant pels dits deixant-los aferradissos i freds...

I per acabar de rematar el fracàs (per tant la il·lusió (per tant la confusió(...))) he reprès a Cortázar a les meves mans, i m’he deixat endur pel seu accent, i he fet seves les meves confusions, i meves les seves ganes de xerrar-ne.

Yago (des del Pont des Arts ara que no en queden més que la grava i el record)

Idò sí, un any més i quan començam a pensar que això de tornar a les classes no té tanta gràcia, arriba la FMUAB, és a dir la Festa Major de la Universitat Autònoma de Barcelona. Una festa universitària que hauria de servir de model per moltes altres universitats i especialment la UIB que no té cap aconteixement semblant. Ja ho sé, cada facultat té les seves festes que no tenen cap èxit perquè la gent només vol anar a les biofestes, però això no té res a veure.

La festa major és una festa de dia... de tot lo dia. Que saps que comença al voltant de les 12 del matí però no saps exactament quan acaba. Tenc entès que l'any passat un jove de 24 anys es va despertar a les 10 del matí del dia següent enmig de la gespa, sobre un munt de tassons de plàstic, es va estirar un poc la camiseta, se va llevar unes miques de pastís de marihuana de la barba i assegut davant del cafè al bar de lletres va dir: "Doncs sembla (si fos mallorquí hagués dit "idò pareix") que la festa s'ha acabat" i en aquell precís instant la festa es va donar oficialment per acabada... però qui sap enguany...

Per lo vist, hi ha un munt d'activitats montades. Apart de les típiques paradetes de les diferents facultats, i els típics concerts de grups de qualitat contrastada (el baix li demana al bateria "sona bé, no?" i el bateria diu "sí") també hi ha teatre, cinema, xerrades, un taller de sexe segur (que no vol dir que t'asseguris que tendràs sexe, és perquè si n'arribes a tenir, no agafis una malaltia xunga)... aquí també hi diu Pa amb tomàquet i embotit (no sé si és un taller però segur que m'hi apunt), xocolatada, més teatre, més cinema, més sexe... no, això no... més xerrades... i el que més m'impressiona: La cursa popular de la festa major, és a dir, corrs per la UAB, sues com un porcot, i vas vestit de curt i fent olor el que queda de festa... Jo com a gran defensor de l'esport no soc capaç de dir que me pareix una mala idea, però vols dir que no la podien fer qualsevol altre dia???

En tot cas, recomanar-vos als que pogueu venir que vengueu, als que vengueu que faceu bonda i vos ho passeu beníssim i remarcar que el taller de sexe segur és sobre prevenció de malalties infeccioses, he d'insistir, perquè la pobra responsable del taller va haver d'aguantar les cares de decepció dels més necessitats durant tota la festa, i hem d'intentar que tothom s'ho passi bé a la nostra festa.

Bona festa major i fins després!

Pareix ésser que la història s’ha capficat amb el fet que els personatges definits com grisos siguin aquells personatges avorrits, foscos, amb intencions tèrboles i de qui ningú se’n pot refiar.

Els àrbitres esportius són grisos per definició. Al bàsquet van de fet vestits d’aquest color, als Estats Units, país exportador de modalitats esportives, tant al hoquei, com al futbol americà com al bàsquet NBA, el seu uniforme és de retxes blanques i negres. Al futbol, tot i que se’ls ha volgut vestir de colors brillants sempre aniran de negre.

Els àrbitres són personatges que ens resulten curiosos a tots, són l’enemic número 1 de totes dues bandes i qui té la intenció de fer-hi amistat acaba essent acusat a l’instant d’intentar treure un profit extra. Hem sentit als periodistes esportius dir frases com “l’equip X està rebent ajudes arbitrals, però en realitat ells no en tenen culpa de res, és cosa dels àrbitres o de la federació que hi deu tenir interessos”. La federació hi pot tenir interessos, ningú ho dubta, però quin profit en pot extreure un àrbitre de pitar malament? Sens dubte deu ser un plaer ser insultat i ridiculitzat a tots els mitjans de comunicació.

Per mi els àrbitres són els super-herois de la nova era, com abans ho eren els exploradors o els científics, que si bé mai tenien suport de ningú, seguien convençuts de la importància de la seva feina i s’hi esforçaven al màxim. La única diferència és que amb el temps, els àrbitres no apareixeran als llibres d’història com a grans genis (o sí, qui sap?).

A diferència dels grans futbolistes, pugen a primera divisió i ningú fa cap festa, cobren un sou deplorable que no els dóna per subsistir i que jo recordi, ningú mai els ha aplaudit per la seva bona actuació. Raúl pot fallar un penal que ens tregui de l’Eurocopa, Puyol fer una mala entrada de vermella que li faci perdre’s un partit decisiu, el Tau pot jugar els 2 minuts més penosos de la història del bàsquet al partit que decideix el títol de l’ACB... però a l’any següent, qui més qui menys ho oblida i dóna una altra oportunitat als seus ídols i als seus colors... Però els àrbitres no tenen perdó. Tothom recorda Sandor Puhl que no va veure una colzada a Luis Enrique contra Itàlia al mundial d’Estats Units; Brito Arceo passarà a la història per ser l’àrbitre que va pitar un penalti a un metre de l’àrea de Zubizarreta; i si el Barça de bàsquet ha hagut d’esperar tants d’anys per guanyar una Final Four, és senzillament perquè els àrbitres no van veure que l’entrada de Montero havia tocat tauler quan el van taponar.

És vergonyós el tracte que des de la premsa, els clubs i la federació se’ls dóna a aquest col·lectiu de professionals que no fan més que la seva feina. No només han de ser infal·libles, com si d’un Papa es tractés, si no que a més, han de reconèixer les seves errades, suportar els insults de tot el món del futbol, acceptar les teories conspiratives de la premsa i els aficionats, que de fet, els assenyalen com a responsables del fracàs ni més ni menys que de la falta de professionalitat dels nins malcriats de la nostra societat. Xavals d’entre 17 i 30 anys que enlloc de preocupar-se de complir amb els seus objectius com a esportistes, se preocupen de guanyar milions, insultar-se entre ells com si d’un munt de nins de pati es tractés i en cas que les coses surtin malament assenyalar al de negre.

Des d’aquí una crida al món de l’esport perquè tothom s’ocupi de la seva tasca i respecti la dels altres. I a mem si anam alerta i no oblidam que a) Cúper no és Déu; b) Florentino Pérez no és un èsser superior; c) Undiano Mallenco no és el Papa.

Yago

PS: És possible que J.J. Santos sigui Satanàs, però encara ho he de confirmar.

PS2: Un regal pels qui heu arribat fins aquí.

http://www.ctv.es/USERS/tarso/articul6.html

Tenir el cap, els ulls i els turmells separats entre dos ciutats resulta una experiència agredolça. Avui torn a Barcelona per començar el meu tercer curs allà, però les arrels a Palma estan massa ben enterrades i no acab de sentir-me bé del tot.

Els barcelonins que vénen a Palma comenten que aquesta és una ciutat a la que és fàcil perdre's, els carrers giren dissimuladament allunyant-te amb subtilesa del teu objectiu, i apareixes al Passeig Marítim quan cercaves la Plaça Major. Record les meves primeres escapades a la ciutat comtal, i com jo opinava aquells dies, coincideixen els mallorquins que la visiten poc sovint que Barcelona és una ciutat on és fàcil perdre's, tot està tan quadriculat que només aprenent el nom del comerços de cada cantó de l'eixample pots aprendre a situar-te.

Barcelona és una amant indecisa, te sedueix descaradament, t'abraça amb passió però al poc temps es cansa d'un, i un es cansa d'ella fins que la convivència resulta inaguantable i has d'aprendre a acceptar les seves manies i prendre un descans. Palma t'espera amb paciència, carinyosa com una carícia fresca i una mirada tendra, però no te donarà més del que ella cregui convenient.

A Barcelona les oportunitats s'ensumen a l'aire, però també el fracàs i els replantejaments. A Palma els projectes tenen els peus de fang, tot són reticències i sís però nos.

Personalment tenc qui m'espera a Barcelona, també tenc el meu bunker des d'on vaig dirigint les operacions d'atac, m'estira molt la multiculturalitat respectuosa d'una ciutat creada per els i per als que no són barcelonins, però que ens hi sentim un cop hi deixam les bosses... però ca meva és una... una petita ciutat d'una roqueta enmig d'un bassiot i d'aquí, del fet de sentir-me tan petit, neixen les majors ambicions.

I sabent que me vaig fent amb un poc d'aquí i una miqueta d'allà, me despedesc de tota la gent que conforma "ca meva" i esper la benvinguda de qui m'espera al camp de batalla.

Yago

En aquesta etapa de readaptació a la vida urbana, els panets, habitants de Palma de Mallorca ens hem trobat que l’oferta nocturna de la ciutat està coixa. Com no era d’extranyar, els que hem quedat més afectats som els amants de la música indie o alternativa. Que per què se’n diu alternativa? És senzill. Si encens la ràdio i a 7 dels 10 dials sents la mateixa música, poses 40 TV i pots arribar a veure el mateix videoclip 6 vegades en un dia i decideixes sortir de marxa i a tots els locals sents les mateixes cançons, tot el que sigui diferent a això és l’alternativa.

A les nits de Gomila, una nova oferta estava agafant força, la gent que hi anava començava a creure que existia vida més enllà del Reggaeton i la Tortura (mai més ben escollit el títol per una “canción del verano”). El Casino Royale poc a poc agafava embranzida i deixava de ser l’etern desconegut. Per 3 o 4 euros el Casino Royale t’oferia una birra i l’entrada als seus dos locals: el Casino (o Big Casino amb una oferta musical electrònica i bastant d’ambient en les nits de divendres i dissabtes) i el Mini Casino (una perla de local on en una nit podies sentir des de Placebo a Los Planetas passant per Depeche Mode o Morrissey). Els dos locals compartien el Complexe Broadway amb La Demence, una discoteca amb un local d’oferta típica de patxanga, però que estava fent-se important entre els joves d’entre 16 i 19 anys.

La setmana passada, de forma sobtada, tot el complexe Broadway va ser tancat per qüestions de drogues... Soc el primer que està en contra del trànsit de drogues, les màfies que el controlen i els efectes nocius que tenen entre els joves més innocents. Però no me queda clar si aquesta és la raó vertadera del tancament.

He sortit per Palma des dels 15 anys, he vist constants violacions de la llei per part dels diferents locals, però és curiós perquè sempre acaben pagant els locals petits i no les macrodiscoteques. Per què Tito’s que serveix alcohol a menors i és més, promovia fins fa poc festes exclussivament per menors, o Pacha on és fàcil comprovar a l’instant d’entrar que la gent va de pastilles i de coca fins adalt, els escàndols desapareixen com per art de màgia?

No és estrany que entre els habituals del Casino hagi començat a prendre importància el rumor que potser en el tancament del complexe Broadway hi podria haver ficat mà l’únic, l’incomparable i inigualable empresari Sr. Cursach. Entre les seves estratègies empresarials coneixem les tàctiques ràncies de: deixar entrar gratuïtament a les discoteues a les ties; només permetre l’entrada durant els mesos d’estiu a la discoteca BCM a alemanys (o britànics, no ho record); o donar la consigna als encarregats de repartir entrades gratuïtes que només les donin a “la gent guapa”.

Que és un dels empresaris més poderosos de l’illa no se li escapa a ningú, que té contactes amb les altes esferes de la política i amb la policia és més que evident, que sigui responsable de tancar els locals que li poden fer ombra és només un rumor... però no deixa de ser sospitós.

De moment, els amants de les alternatives seguirem retrobant-nos a locals humils, foscos, mal airejats, però amb la copa a la mà, una rialla a la cara i el Blue Monday de New Order sonant a tot volum.

Yago

El setembre és, més o menys com el diumenge de vespre. Enlloc de pensar en el que queda de descans, començam a planificar les obligacions que s'aproximen. Que si reinstalar-se a la ciutat, que si comprar els llibres de text d'enguany, que si preparar un examen d'estadística que feia 2 mesos que havia de tenir preparat...

És una època de retrobades, però sobretot de comiats. Tot el que s'ha convertit en la rutina de fer el que ens dóna la gana... o no fer res, que a vegades és el mateix, s'ha de convertir en un planning estricte i rígid. La gent que veies a diari potser no la tornaràs a veure en un temps, i t'has de retrobar amb aquelles que fa setmanes que t'esforces en oblidar. Un canvi realment dur, molt cruel, sense temps d'aclimatació: ahir estaves surant a un matalàs a la piscina i avui has de presentar un projecte amb un pressupost reduït que haurem d'enviar a Madrid abans de divendres. Un autèntic drama.

Però com els diumenges a vespre, n'hi ha que ens jugam l'humor de la reentrada a una sola carta... el futbol. I pels mallorquinistes resulta realment molt arriscat perquè deu fer 25 anys que no començam bé la lliga(o aquesta és la impressió que jo tenc), i ja n'hi ha més d'un que sortia de Son Moix remugant: "Aquest any no mos salva ni en Cúper"... això és afició.

Altres calmants esportius per la síndrome de "Vuelta al cole" que tenim a la vista són: la cada vegada més insulsa "Volta ciclista a Espanya"; l'Eurobàsquet on aquest any Espanya pot fer alguna cosa (com gairebé sempre); el US Open on Rafa Nadal ens pot donar alguna alegria; i en general totes les lligues de futbol masculí i femení, bàsquet, petanca i curling (entre d'altres).

I per als qui encara ens prendrem uns dies de festa i ens negam a deixar d'anar poble per poble descobrint en què es gasten el pressupost les diferents comissions de festes, recordau que encara queda: Galilea, Santa Margalida, Bunyola (la meva darrera i potser la meva preferida) i ses que vos volgueu montar voltros mateixos a ses places dels vostres pobles.

I res més, en aquest tèrbol ambient on se troben sentiments de nostàlgia i l'alegria de retrobar-me amb els meus fidels lectors, només me queda donar-vos ànims i desitjar-vos que a la taula de davora s'assegui un/a becari/becària rosset/a amb ulls blaus que faci més alegre els dilluns a les 8 del matí d'aquest setembre.

Yago "El final (tutututún) del verano (tutututún) llegó.... y tú partirás."

Abans de tot, perdonau els lectors l'abandonament relatiu del blog, no hi ha excuses que valguin. Ara, com que estic d'examens, tenc més temps lliure i puc escriure un nou article. I quin article que se pot fer amb els darrers aconteixements esportius...

Si a qualsevol ens demanassin quins són els tres esports més clàssics xerraríem de futbol, bàsquet i tennis. I mira tu, és en aquests tres esports d'on surten les millors notícies que podem donar en aquest final de curs.

La més fresca de totes tres és la que tots estàvem preveient però que només ens atrevíem a desitjar en secret. El jugador més en forma a terra d'aquest any era un adolescent manacorí, i ja havia demostrat del que era capaç a la final de la Davis de l'any anterior. I el torneig favorit pels tenistes espanyols és sens dubte Roland Garros, el Grand Slam de Paris, sobre terra on hem aconseguit els majors èxits. Nadal es plantava com una promesa, però a la vegada com un favorit, i no hem d'oblidar que era la seva estrena al torneig. Les armes: un drive amb l'esquerra que destrossa qualsevol rival, arribar a totes les pilotes fins minar la paciència dels que insisteixen en ajustar pilotes a la línia i sobretot, una moral per seguir lluitant enfront les adversitats (cosa que sempre li ha faltat a Moyà) i no rendir-se mai. La demostració a la final on va ser capaç de remontar un set en contra i un públic entregat amb l'argentí Puerta.

Jo si he de triar un esport me quedaria amb el bàsquet de totes totes. Hi he jugat des de petit i els equips grans eren els que jugaven per la tele. Sempre he tengut la il.lusió de tenir un equip local que estigués entre els històrics de l'ACB i poder anar cada cap de setmana a veure'l i ara, visquent a Barcelona he tengut ocasió de veure algun partit de la Penya i del Barça. Però a la fi, un equip de les illes entra a l'elit del bàsquet, a jugar de tu a tu a la divisió d'or, i aquest equip s'ho mereix. El menorca bàsquet ha plantejat des de fa anys un projecte sòlid i ambiciós, amb una base ferma i amb revulsius externs que l'han duit a lo més alt. Enhorabona al Menorca Bàsquet, confiam plenament amb vosaltres.

I la sorpresa més gran ha estat la del nostre mallorqueta. 30 jornades vam estar a zona de descens i per un canvi d'actitud sobtat i l'ajuda inestimable de la prepotència de la UD LLevant, ens hem salvat. Diu l'amic Jacobsen que no es tracta només de ser millor, sinó de que sempre n'hi hagi de pitjors. Aquest any, en quant a joc, actitud i sobretot en quant a directiva, el Llevant ha estat molt per sota del Mallorca.

Xerr de tendències perquè no se tracta de tres grans resultats de l'esport balear, sinó que es veuen tendències de tirar cap amunt. La salvació d'un Mallorca amb un final de temporada heroic, un Menorca Bàsquet que mira amb il.lusió la primera temporada d'un equip balear a l'ACB, i un Rafa Nadal que amb 19 anys i 3 dies té tota una vida d'èxits per davant.

Idò sí! Si la setmana passada xerràvem de les emocions que pot desencadenar l'esport i del poder dels mitjans en pro del futbol masculí i en detriment del femení, avui no podem fer menys que destacar el nou campionat de la Superlliga aconseguit per l'Athletic Club de Bilbao

No és casualitat que hagin aconseguit endur-se el títol, amb aquest ja van tres, el que suposa que es quedaran el trofeu en possessió i el podran mostrar amb orgull per molts anys.

L'únic mitjà on he tengut la sort de veure-hi la notícia va ser a la prèvia del Bilbao-Sevilla masculí que oferien diumenge pel plus i on San Mamés va demostrar el seu suport a les campiones. El fet que el plus informés de la notícia potser pura casualitat (potser se'ls hauria passat si el partit que oferien hagués estat el Saragossa-Madrid), però van saber reaccionar i van fer una entrevista a una de les capitanes de l'equip: la Tzibi.

Per cert, toc d'atenció de la capitana a la política d'un dels "grans" del nostre futbol com és el barça. No es podia creure que al partit on les de Bilbo es jugaven la lliga, al miniestadi, hi hagués més aficionats de Bilbao, que de l'equip de casa. I això que el Barça, també al futbol femení, ha optat per la mediaticitat.

Una vegada més, l'Athletic Club dóna una lliçó a la resta de clubs nacionals, ja que tant en futbol femení com en masculí ha optat per cuidar la pedrera convertint-la en la que és, sense cap mena de dubtes, la millor pedrera futbolística de l'estat. I és que alguns encara hem d'aprendre que els grans equips no es construeixen cercant ofertes al mercat de jugadors, sinó sembrant a consciència i recollint èxits.

Enhorabona al Bilbao i especialment a:

Porteres: Uguzne i Eli Capa

Defenses: Uriagereka, Vanessa, Leire Zabala, Marta, Tzibi, Zuriñe i Irantzu

Migcampistes: Itziar Gurrutxaga, Orueta, Olabarrieta, Nerea Onaindia i Lorena

Davanteres: Gurutze, Irana , Iraia, Eli Ibarra, Erika i Eba

... un model a seguir.

P.S.: Abaix posam un regal que ens ha enviat la responsable primera de que tenguem aquesta informació de primera mà respecte al futbol femení. Dos articles en un, jeje. Gràcies Deca.

Més enllà del fet que el teu equip s’estigui jugant la lliga o tengui un peu i mig a segona divisió, l’esport té una sèrie de coses que el fan màgic. Per mi, aquest cap de setmana ha estat ben xop d’esport per totes bandes. I he vist que a tothom pot aportar-li alguna cosa distinta.

Per qüestions de la meva carrera, estic dedicant gran part del meu darrer any a estudiar el compromís i la motivació per l’esport que tenen jugadors cadets de futbol (15 i 16 anys). En aquest estudi veus una cosa tan curiosa com el punt d’inflexió entre els jugadors que encara juguen per divertir-se i els que ho fan per triomfar, i és curiós precisament pel fet que n’hi ha que només es diverteixen quan ho donen absolutament tot, per contra dels que no poden suportar tanta pressió en una cosa a la que en principi hi juguen per divertir-se.

Però apart de motivacions individuals, l’esport és un dels darrers estendards de les emocions col.lectives. Només és concebible que 70.000 persones experimentin alhora un mateix sentiment si l’escenari és la gespa d’un camp de futbol o el parquet d’un pavelló de l’NBA. I aquesta emoció pot ser l’alegria de veure un gol de Ronaldinho i notar que la lliga no es pot escapar; com la frustració de veure que s’escapa una altra oportunitat d’entrar als play-off’s; com les ganes de rebre amb tot el carinyo del món a Motta després de sis mesos de lesió. Això és indescriptible: el control emocional de les masses amb una cosa en principi tan absurda com un joc de pilota.

Però no només els equips grans i mediàtics provoquen aquestes emocions. Aquesta temporada he tengut la sort de descobrir un món per mi desconegut com és el futbol femení gràcies a una jugadora de l’Igualada Femení (Lliga Nacional). Si bé ella s’ha passat tota la temporada lesionada (la mateixa lesió que en Motta), bastava treure-li el tema per despertar tot tipus d’emocions diverses: ràbia, il.lusió, frustració, incertesa i ahir... després d’una temporada duríssima, especialment per una persona que vol i no pot col.laborar des de la gespa però sí des de la grada, l’alegria desbordada pel premi de la permanència. Això és compromís.

Com passa normalment, les situacions difícils fan grans als clubs. El futbol femení de per sí, juga contra corrent, sense poder mediàtic ni recursos econòmics, només a partir del compromís i del treball de dia a dia, si a més passes una temporada sense saber si seràs capaç de salvar-te, si a l’any següent tendrem equip o no... i tot i així, tires endavant, aquest equip té molts de números per segur creixent i fer més coses importants (qui sap si pujar a la Superlliga).

I aquesta és una actitud que hem d’aprendre els mallorquinistes. Potser ara només ens queda esperar al descens, però hem d’aprofitar aquest repte per crèixer, i conformar un projecte de futur sòlid amb garanties, que ens torni a la primera línia del futbol nacional i europeu.

Apart de tot això, aquesta setmana destacaria: els beneficis de l’esport en gent que no té més que el seu cos (llegir article a http://www.mallorcaweb.net/arc46/), el redescobriment d’Héctor Faubel a motociclisme, la progressió al.lucinant de Rafel Nadal, la classificació (ara sí) dels Grizzlies de Gasol pels play-off, el partit que vam jugar divendres contra el germà de Joan “Chichi” Creus (vaja crack!)...

No sé si només és una impressió meva el que ara explicaré, però als darrers dies una extranya sensació m'està envoltant quan mir les notícies.

Sembla que quan van llevar l'estàtua del general Franco de l'entrada de no sé quin ministeri (tenc por que no fos el de Medi Ambient), es va obrir una mena de caixa de Pandora d'on han sortit tots els mals que crèiem havien quedat sepultats al Valle de los Caídos. En el precís moment en que s'aixecava aquella figura, es van aixecar també centenars de persones que corrien a aquell punt no a despedir definitivament al dictador, sinó a exigir que aquella estàtua quedàs allà on era com a senyal d'orgull i respecte al general, i acusaven al ministeri de Foment, responsable de l'obra de (paraules textuals) "estar arrancando el momento más glorioso de la historia de España".

L'edat d'aquestes persones, en contra del que podria pensar-se era d'una mitjana de 30 aproximadament, alguns més grans, però molts més joves. Alguns dels que volem vivir el present amb expectatives de construir un futur progressista i socialista ens hem quedat bastant glaçats, alguns ens enganam a noltros mateixos pensant que va ser una protesta d'una sèrie d'adolescents afectats per una edat on al cap es fa més cap de les hormones que de la raó... res més lluny de la realitat.

Pareix que d'alguna manera, aquesta resposta espontània i popular ha encoratjat a l'altra branca dels habitants més reaccionaris i seguidors d'aquell Règim que s'han vist amb cor de montar una política al més pur estil feixista i fins i tot amb certa olor a podridura. Podríem dir que han sortit de l'armari amb una camisa blava.

Lògicament m'estic referint al nou gran èxit del cinema espanyol: "Tras la masacre", un indocumental (perquè es basa purament en mentides i no en documents verídics) dirigit per la FAES que tot i que pugui resultar contradictori significa Fundación para el Análisis y los Estudios Sociales i produït per aquest senyor baixet... de bigotis... sí home... Asnar!!! (o era amb "z"?).

M'agradaria pensar que és l'enèssima maquinació d'un nin malcriat i mal perdedor que no sap assumir que les mentides, els errors i l'egoisme s'acaben pagant... també a la política. Però el fet que ho facin tan descaradament i amb el suport d'una renovada comunitat pro-Régimen me fa desconfiar.

Yago (no en sortirem mai?)

Què putes passa amb els publicistes??? No hi ha altra manera de vendre productes que emprant cançons rematadament passades de moda, i que ja en els seus temps eren de dubtosa qualitat, només acceptables als "guateques"?

"Tengo el corazón contento..." "Tengo tu amor, para qué quiero más...?" "Aire de fiesta los chicos y chicas parapapá..." I així fins a devers 50 anuncis que empren versions de temes de voltants dels 80, on la única variació és posar-hi una guitarra més elèctrica, una bateria més accelerada i una veu a l'estil del tipo de "El canto del Loco". Els fantasmes de "Mocedades", "Formula V", "Diablos", "Gerogie Dann", "Luis Aguilé"... i una llista interminable de zombies musicals troben la seva via de resorgiment amb aquests anuncis infernals, plens de colors cridaners, minifaldes i gent amb texans ballant pel carrer com en una mena de manifestació de "Coreògrafs sense fronteres".

Seguint aquesta dinàmica, i tenguent en compte que hi ha gent que canta i riu i gaudeix amb aquests anuncis (jo n'he vist), és possible que en un futur pròxim recuperem sèries mítiques com "Verano Azul", "El Coche Fantástico", "Corrupción en Miami", "McGyver" o "Falcon Crest". Des d'aquí és una recomanació que faig als productors de l'IB3. Èxit assegurat.

Yago i la Inmortalitat de Chanquete.

Xerrar de Miquel Àngel Nadal és xerrar de l'esperit del Reial Mallorca, és potser per això, que enguany en que l'equip de ca nostra pareix no tenir ànima, el nostre capità ha decidit penjar les botes. Per tots els mallorquinistes és un moment nostàlgic, és difícil assimilar que se n'hagi d'anar el jugador més professional que hem tengut. Un jugador que va sortir del Manacor, que se va fer gran amb un Mallorca que lluitava per guanyar-se un lloc a l'elit del futbol nacional, i que amb la seva feina va arribar a convertir-se en un pilar important del que potser fos el millor equip dels anys 90: el "dream team" de Cruyff. Potser aquell Barça recordarà més jugadors com Stoichkov, Laudrup o Koeman, però comptava també amb una murada defensiva potent molt difícil de superar i en Nadal n'era ben responsable.

En Nadal va tornar a l'equip de la seva terra a ajudar quan més se'l necessitava, hi va posar ordre, ha intentat donar solidesa a la defensa del Mallorca, però totes les carreres tenen la seva fi, i el manacorí ha decidit que ara li toca a la seva. Confíem en que Ramis pugui prendre el seu relleu i agafi solidesa i bones maneres allà darrera, està clar que ha tengut un bon mestre.

En "Nadalet", "es meu amic", "es capità"... està clar que és part de la nostra vida com a seguidors del Mallorca. Personalment guardaré amb orgull i admiració la camiseta amb el 20 a l'esquena, la del meu favorit, la de Miquel Àngel Nadal.

T'enyorarem capità.

Jo, personalment ja no puc més. Tenc ganes de sortir a fer una volta sense haver-me d'aficar dins un bar perquè ja no puc aguantar la tremolor, perquè not que en qualsevol moment el nas em caurà de la cara; que quan fa cinc minuts que he sortit de casa pens en quina excusa puc posar per no haver de seguir caminant a 7, 5, 3ºC; estic fart de sortir de la facultat com qui fa una expedició al pol sud i comprovar que ningú està a la gespa, ningú aprofita per visitar un colega entre classe i classe; no aguantaré una nova reunió suspesa perquè els companys de Lleida o Tarragona no han pogut sortir dels seus respectius pobles aïllats per la neu. Però això no és el pitjor...

El pitjor és que tot i estar a 5ºC, les meves hormones comencen a notar que la primavera s'aproxima. No me demaneu com ho saben, però ho saben. Ja preveuen les passejades pel sol, les canyes a la terrassa d'un bar i l'enemic número 1: Les camisetes de tirants de les al.lotes. Aquestes camisetes que no fan més que agreujar els símptomes propis de l'alteració generalitzada que es viu a la primavera, però que d'alguna manera són necessàries per justificar aquesta alteració.

El problema que patim ara, i m'agrada pensar que no soc l'únic, és que hormonalment el missatge és un, però el missatge ambiental és totalment contradictori. Com pot una persona justificar la seva... com ho diríem delicadament?... fortor, després de "veure" una jove tapada amb un anorak llarg negre de plomes, una bufanda que fa tres voltes i li tapa fins als ulls i un capell d'aquests de llana calat fins al front?

No... no anam bé, i la situació encara empitjorarà companys. Encara s'aproxima una tercera (a mi me pareix que ja en duim 14) onada de fred, i les hormones seguiran el seu procés creixent de revolució, fins que possiblement acabin amb la nostra paciència. Des d'aquí deman a les autoritats competents que facilitin viatges a Cancún a tots els habitants afectats per la contradicció hormonal-ambiental que acab d'exposar, abans que alguns comencem a reventar.

Yago

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Bloc de BalearWeb

• A...part
• Quieto
• Els fills del mal
• Enmig del desert
• Què és?
• Tiempo
• Crònica d'un absurd en 7 actes
• El día que me convertí en chicle
• Así que vas a salir de marcha, eh?
• Somniant

• General [80]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom