arcjove

Passa molt de temps entre que saps una cosa i que realment l'acceptes com a real i convius amb ella com una condició vital més. I si...? Maleït "I si...?" i la mare que el va parir. "I si el bosc no me deixa veure els arbres?" (quan ho mires tot i creus que no veus res)  "I si la meva negativitat me tanca portes obertes?" "I si no me'n surt perquè en realitat no ho he intentat suficientment?" "I si el cagarro no me deixa veure la merda?".

Tots tenim dret a negar l'evident, però i si tot i haver descobert i assimilat l'evident, aquest no ens ajuda a reaccionar, què feim?.

Reconec que el principal problema és la meva vessa sentimental. Me vaig cansar de sentir coses que me movien, que me despertaven. Aquella persona que m'estirava al Carreró, aquell repte que m'estirava a classe, aquelles ganes de ser gran i feliç i estimar i que m'estimassin... no sé, no és que no hi cregui, és que me cansa..

Jo crec en l'amor com a motor principal. Des de petit m'enamorava per tenir objectius, per jugar i somniar a que ho aconseguia tot. I dic des de petit perquè la gràcia va començar als 3 anys i aquelles petites morts, petites grans decepcions i frustracions me feien sentir viu. M'agradava esperar tot el dia o el cap de setmana, a vegades tot un estiu per veure aquella persona, després tot eren sospirs i mirar a alguna altra banda i descobrir que tot s'havia acabat abans de jo començar a fer res. Patia i per tant vivia, pel sol fet de sentir per uns instants, potser dies, que aquella era la darrera vegada que m'enamoraria ( (untill tomorrow) I'll never fall in love again). I quan tot s'estabilitzava estava preparat per tirar-me de cap a la trampa, una altra vegada..

Ho reconec, sóc un màrtir, una mena de sado-massoquista dels sentiments. A vegades només el dolor me fa sentir viu, a vegades la ràbia, a vegades el riure, però casi sempre aquesta mena de vapor que pressiona les venes i que, més que amor, és enamorament..

Però ara ja no. Si abans la persona que me movia ho feia perquè la veia com una font potencial d'alegria, felicitat i diversió, ara només cerc una mena de contenidor de paranoies. Algú que m'aguanti el cap quan vomit aquestes sensacions. Algú on anar a descarregar tota la tendresa, complicitat, simpatia, quotidianeïtat, ocurrència que me surten pels porus i, qui sap?, potser una mica d'amor, si algun dia acab d'entendre el que significa..

Estar sol és gairebé tan esgotador com cercar parella. El problema és que estar sol implica esgotament per inmobilitat i el crear, convèncer, seduir, créixer... implica moure's i és difícil convèncer a algú que està esgotat, que s'ha de moure per deixar d'estar-ho. Jo, ara per ara, no me veig capaç..

MOLINOS Y GIGANTES (Nacho Vegas)

Me he despertado sangrando
Creo que hay algo roto en el colchón
Sangro y voy recordando
La noche anterior
.
Ella adora la plata
Si está quemada mucho mejor
Se desayuna cada mañana
Con una bocanada a pulmón
.
Y toca San Pedro
Campanas frente al mar
A la hora de la verdad
Y todas las cosas que alcanzo a ver
Me sobrevivirán
.
Solía vivir con un pájaro
Era asustadizo y cantaba mal
Cuando estábamos solos
Nos tratábamos de igual a igual
.
Unos dicen que fue una corriente
Otros hablan de una insolación
Todos opinan pero sólo yo lo sé
De vergüenza murió

Y toca San Pedro
Campanas frente al mar
A la hora de la verdad
Y todas las cosas que alcanzo a ver
Me sobrevivirán

Creí ver molinos en el horizonte
Y allí me di de bruces con gigantes
Y nada fue tan real
Nada fue tan real
.
Y traté de asomarme a un abismo
Y hermano, el abismo estaba allí
Óyeme, este camino
Ha de tocar a su fin
.
Pero antes quiero olvidar ciertas cosas
Después de todo aún sigo aquí
Conozco algunas personas
Sé que tendrán algo para mí

Y toca San Pedro
Campanas frente al mar
A la hora de la verdad
Y todas las cosas que alcanzo a ver
Me sobrevivirán.

Creí ver molinos en el horizonte
Y allí me di de bruces con gigantes
Y nada fue tan real
Nada fue tan real 

-         Saps lo de la Disney?

-         Què passa?

-         Han comprat els drets d’ “El Hòbbit” de Tolkien

-         No m’ho puc creure!

-         Sí sí. Faran sa peli i de títol han presentat 2 propostes: “Atrápame ésos gnomos” o bé “Cariño, estoy hecho un Hóbbit”.

-         Recristo!

-         Ja ho veus. A més, en Bilbo serà en Tim Allen i ses bessones Olsen faran de gnoms...

.

.

A vegades no som racionals... no podem ser-ho. Com quan cercam parella i ens centram en les seves qualitats com a parella potencial. Realment, si arribes a sortir amb aquella persona, quantes probabilitats hi ha que sigui la dona de la teva vida? 2? 14?... Quan començam a rondar una possible parella ens hauríem de centrar en les seves qualitats com a ex. Sortir amb ella és una cosa finita, potser dos mesos, potser sis... màxim 2 anys i segurament per una errada de càlcul. M’explic, una al.lota ho serà el temps que duri la relació, però una ex... és per sempre. Si la relació de parella no va, o te canses, o se cansen de tu, sempre pots tallar, però és com si mentre talles un lligam, n’estiguessis fermant un de més lleuger però totalment irrompible..

Així funcionam en aquesta societat, som i no podem deixar de ser allò que vam ser, i no vos equivoqueu, no se tracta de que seguim essent el que érem abans, no. Som per sempre allò que vam deixar de ser. - Tu surts amb na Francinaina. - Uhmmm... no, ho vam deixar fa 15 dies... (incomoditat); - Tu eres es novio de n’Eugènia. – Sí, sí... (i no puc deixar d’haver-ho estat)..

Allò que som de per vida és allò que no ens defineix actualment, sinó factors que ens pertanyen com a cicatrius o marques de naixement “Es nét de na Polita”, “Es fill de’n Tolo”, “Anaves al Madina”, “Sorties amb n’Eugènia”... Perquè realment dir que ara surt amb na Francinaina és circumstancial, o bé anecdòtic (segons l’enfocament), és lo mateix que dir que te’l vas trobar al McDonald’s o que se n’anava d’Erasmus a Rotterdam* ,  són dades de terrassa de bar de poble que desapareixeran amb el platet de la propina.

Som allò que vam deixar de ser, no el que érem i no el que som... allò que vam deixar de ser. .

Possiblement la lògica seria començar les relacions com a exs i en funció de com va la cosa, decidir si vols sortir amb aquella persona. La única sorpresa seria trobar que la dóna de la teva vida és també la millor ex del món... i que faràs? Te quedes amb una bona parella o amb la millor ex? .

*Perquè ningú se’n va d’Erasmus a Rotterdam? No seria lo seu? El Leonardo s'hauria de fer a Itàlia, el Sòcrates a Grècia i el Séneca a Senegal, no?

Després de la festa, després de l’eufòria, fins i tot amb la ressaca pràcticament assimilada, ja me sent capaç de començar a xerrar de l’aconteixement esportiu de l’any i pels seguidors fidels del bàsquet, de la fita més important de la història del bàsquet espanyol.

.

A ca meva hi ha un llibre anomenat “Plata en Los Ángeles”. És un llibre que jo mirava de petit, observant les enormes fotografies d’Epi, Iturriaga, Corbalán... Per mi era molt espectacular, un èxit esportiu que se mereixia un llibre. Quan vaig créixer i vaig començar a entendre el funcionament dels símbols de l’esport, vaig entendre que plata significava “casi guanyador”, que estava entre els més grans, però que tenia algú per sobre. A Los Ángeles 84, Espanya va perdre la medalla d’or davant l’equip de casa, els omnipotents Estats Units. Mon pare deia que sí, que Estats Units havia estat per damunt, però que ells estaven a una altra categoria, que la plata era lo més gran a que podia aspirar ningú a una competició on participessin els USA.

.

A dia d’avui, el millor bàsquet del món és l’espanyol. Millor que el dels Estats Units, millor que el de l’Argentina, millor que Grècia, Lituània o Sèrbia que se suposava que eren les potències europees. Recreem-nos en aquest sentiment, perquè la Sel.lecció Espanyola de Bàsquet és Campiona del Món.

.

S’ha de recalcar la feina d’aquests darrers anys des de la fase del renaixement del bàsquet espanyol amb la feina de Javier Imbroda, l’arribada de Mario Pesquera i la gestió d’aquest enorme i discret entrenador i finalment, agenollar-mos davant Pepu Hernández. Pepu és un professional de l’esport amb una visió, una creativitat tàctica i un esperit que fan de qualsevol equip un grup ordenat i professional, i del millor equip del món una llegenda del bàsquet. Pepu, capaç d’aparcar els seus sentiments més tristos, en favor de l’eufòria de tota una afició. Discret però apassionat, arriscat però intel·ligent, apostant pels valors de cada individu per crear una harmonia grupal.

.

Vull destacar la feina de l’equip: Joan Creus, Rafa Vecina, Jenaro Díaz (Ajudants) Delfín Galiano (metge), Nacho Coque (prep. Físic), Sergio Toba i Kiko Lacomba (fisios). Perquè si bé els tres primers els recordam i els tenim una mica vists, tant uns fent una immillorable feina d’assessorament i els altres amb una tasca que, si bé no destaca, és imprescindible per l’assoliment d’aquest objectiu somniat.

.

Han estat uns dies d’alegria, ja només pel fet que hi hagués un campionat del món de bàsquet, jo me sentia més alegre i el fet que un canal hagués decidit retransmetre’l gairebé íntegrament m’ha fet encara més gola. Serà el mundial que recordarem amb Andrés Montes, amb les seves excentricitats: “RATATATATATAAA!!!” “Triiiiiibibibibiiiple!!” “Pincho de merluza!!!” “Wilma, ábreme la puerta!!!!” i els curiosos malnoms que posa als jugadors: E.T., Mr. Cattering, Mojo Picón...

.

Però sens dubte, els herois que quedaran per la resta dels temps són els jugadors, un equip de companys de feina, però cohesionats de tal manera des del primer dia com si fossin (i ho són) amics:

.

El líder pot haver estat Pau Gasol, però això no vol dir que tot el pes de l’equip recaigués sobre ell, de promig ha jugat 26 minuts per partit (molt menys del que solen jugar els referents de cada sel·lecció) i fins i tot es va perdre la final. Així i tot, ell ha estat la figura en qui l’equip ha confiat i per qui l’equip va lluitar en el desenllaç de la competició.

.

Increïble la gestió dels bases per part de Pepu. L’electricitat però serenitat de José Manuel Calderón, va estar contrastada amb la frescura del descarat Sergio Rodríguez i amb l’intel·ligentíssim Carlos Cabezas que controla el ritme del partit amb calma absoluta.

.

Les ales han tengut també el seu referent en “La bomba” Navarro, un anotador incansable sempre convençut de les seves possibilitats i letal a la final contra Grècia; Rudy Fernández ha exemplificat l’equilibri de la selecció entre la professionalitat i l’espectacle: lluita el rebot, defensa al màxim, però segurament tothom el recordarà pels mates i els alley-oops en conexió amb Sergio Rodríguez; Carlos Jiménez és el capità d’aquest equip i predica amb l’exemple amb una feina duríssima defensiva i especialment en els rebots deixant la tasca anotadora als seus companys; Àlex Mumbrú i Berni Rodríguez han sortit en moments puntuals, però han estat determinants, Pepu sap que Mumbrú té un molt bon tir i pot desestabilitzar una defensa zonal i Berni és incissiu i inteligent en les assistències als pivots, a més, tots dos corren el contraatac i donen ritme a l’equip.

.

El joc interior d’Espanya ha estat a l’altura dels millors equips de la història. Ja hem xerrat de la feina de Pau Gasol i de la importància que té per posar les alarmes de qualsevol defensa; és desconcertant la tasca de Jorge Garbajosa (per mi el millor jugador espanyol dels darrers anys) un pivot que té velocitat, bons moviments sota l’anella, bona tasca en el rebot, però que a més té un tir exterior esplèndid, a l’alçada de qualsevol escolta, en definitiva, un referent; Felipe Reyes va patir una lesió durant el campionat, havia de ser el pivot dur, rebotejador i malson dels pivots rivals, als partits que va participar va estar enorme, amb una tasca intimidadora tant en defensa com en atac d’autèntic luxe; la sorpresa (no per a tothom) del torneig va ser la feina de Marc Gasol, ningú esperava que el germà petit de Pau anàs convocat al mundial, però no només hi ha anat, si no que ha participat activament de la victòria, ha tapat el forat de Reyes dins la zona, així com la baixa del seu germà a la final, berenant-se a Schortsiannitis (Baby Shaq) obviant que aquest pesava 152 kg. i es movia a tota velocitat. Sens dubte, un jugador a tenir en compte pel futur.

.

En general, un autèntic superequip, que si ja ha fet història, té per davant una carrera enorme. El major d’ells és Jiménez i només té 30 anys, Sergio Rodríguez encara no ha fet els 20; Pau, Rodríguez, Garbajosa i Calderón jugaran aquesta temporada a la NBA, potser que Rudy i Navarro no tardin en anar cap allà, i la resta de l’equip seguiran complint com a referents als seus equips. Tots tornen a la feina, però ara tot serà diferent, són els mateixos però una cosa ha canviat: ells són els CAMPIONS DEL MÓN

-          Tens parella estable?

-          No.

-          Has tengut relacions esporàdiques darrerament?

-          Menys de ses que m’hagués agradat.

-          Quan va ser sa darrera vegada?

-          Reconec que no he aprofitat bé s’estiu, sa darrera va ser fa dos mesos... – se me queda mirant des de darrera de les seves ulleres amb cara de pop, pas pena que en qualsevol moment esclati a riure o que me faci proposicions de qualsevol tipus tenguent en compta que ja sap que no vaig sobrat de sexe...

-          Bé... és que...

-          ... amb protecció.

-          Sí, sí... però ara és igual.

-          ...

-          Un segon, ho vaig a consultar.-

.

És cert, no és una cosa habitual que jo tengui una relació esporàdica, de fet, és un fenomen lo suficientment sorprenent com

perquè els professionals se reuneixin i discuteixin el cas en profunditat, consultant experts, revisant bibliografia... però d’alguna

manera, el fet que un pop amb bata blanca i ulleres me digui que ha de consultar el fet que jo hagi fornicat... me xoca.

.

-          Efectivament, la legislació ha canviat, me pareix que no podràs donar.

-          Com així?

-          La nova legislació especifica que sols poden donar aquelles persones que tenguin parella estable des de fa més de 4 mesos o aquelles persones que no hagin tengut cap relació sexual de tipus oral, anal o vaginal en un període de 4 mesos... – se ruboritza - ...pots tornar d’aquí 2 mesos...

-          Ah... val... gràcies – m’aixec per sortir.

-          Pren-te algo... tenim gelat.

.

He sortit de la sala número 2 de la Fundació Banc de Sang i Teixits amb una sensació curiosa, totalment nova per mi: “Rebutjat

per follar”, habitualment la cosa és distinta, primer te rebutgen i en aquell moment saps que no follaràs... M’he quedat mirant al

meu germà, que ha estat el següent... ha sortit amb la mateixa cara que jo..

És curiós. La quantitat de campanyes i de pasta que se gasten Creu Roja i bancs de sang per convèncer la gent de la importància

de donar, de colaborar, de que algun dia seràs tu el que necessitaràs aquesta sang... però ara resulta que o te cases o te

mantens verge fins a la pròxima donació.

.

Ara tenc dues opcions pels següents dos mesos, guardar la meva flor fins que la meva ànima s’hagi purificat i poder efectuar una

descarrega de 450 ml. de la meva sang neta de pecats o bé... seguir com fins ara i intentar fornicar sempre que se me presenti

una bona ocasió.

.

Crec que ja m’imagin la situació: un vespre d’èxit a l’habitació d’una jove alegre, després d’algunes copes i quatre carícies, les

meves mans que se perden per la seva esquena i els seus dits desfent els botons dels meus calçons i...

-          Espera!

-          Què passa?

-          No puc...

-          Què tens?

-          No si no és per tu... és que...

-          Què és per la teva ex?

-          No. Quina? No, no... que va...

-          Idò?

-          És que... no t’ho creuràs, però me falten 10 dies per poder anar a donar sang i clar, no voldria perdre’m aquest privilegi per una simple nit de plaer. Esper que ho entenguis...

Segurament és cert i està feta de fang i va bastar per fer-la viure la costella d’un Déu en qui ella mai va acabar de creure. Lo únic que puc tenir clar és que en arribar a sa roca comença a arrelar, des de ses puntes des dits des peus surt sa base del que serà la presència més rotunda de totes.

.

En aquell moment, ella és branca i és tronc, especialment fulla i sàlvia. De sa roca agafa sa roca i se converteix ella mateixa en la base del palau de sa roca. Juga de genolls a la vora de l’aigua com si en aquell moment no hi hagués més obligació que estar bé i estar viva... i és pura vida. Segurament i sense deixar de ser roca i mar i arbre, no pot deixar de ser sal, i potser que ho sigui més que cap altre cosa. Se mescla a la mar i se converteix en un polsim a la pedra i esquitxa les fulles de blanc... és sal, i cou a ses ferides, però les tanca, a vegades fins i tot les cura.

.

S’entortolliga entre els genolls i els colzes i no saps en quin moment vas acabar doblegat entre ella i la terra que havia convertit en fang. Només saps que estàs abraçat a la vida i no pots entendre que la vida pugui fugir en algun moment... però de cop...

.

Un disparo certero la catapulta por encima del mar y cualquier ciudad que hubiera pretendido serlo alguna vez. Ella vuela y se deshace en epitelios pero entera al fin y al cabo. Objetivo divisado: “Gran Fortaleza” se aproxima. Desciende como un misil de carne sobre la urbe y no, no aterriza grácil como el águila o la gaviota, se estampa contra el suelo y la espalda se abrasa al rozar a más de 240 kilómetros por hora contra el asfalto, la carne se abre como la piel de plátano podrida, se quema convirtiéndose en un proyectil de sangre y carne magullada (Gorilla Maguilla = Orgullo Magullo) algo no tan diferente a un ladrillo... a cemento, a líneas de AutoCad, a hormigón armado... sin duda la parte más pequeña de la más absoluta nada.

.

Al matí següent me vaig trobar a mi mateix abraçant una branca de pi i amb sal entre ses dents. Vaig riure sentint-me el més buit dels amants. I és que quan has tastat la vida pots fer dues coses, intentar recordar-la tota la resta de la mort o mirar de trobar més fang, més herba, més terra, més fulla i sobretot més sal i quin millor lloc per cercar que la roca?

Me’n record de sa primera vegada que vaig tenir consciència de l’existència d’Es Carreró. Jo devia tenir 12 o 13 anys, i tota la família (mon pare, ma mare, es meu germà, sa meva germana i jo) tornàvem d’un sopar. La meva germana va demanar que la duguéssim allà perquè hi havia quedat i cap allà vam anar. Entrant a la foscor del carrer de la Concepció jo no podia entendre que allò fos un lloc de reunió o de lleure per ningú... La meva germana que se pentinava o algo així al reflexe de la finestra del cotxe va exigir que no aturàssim just davant de l’entrada del carrer de les Esparteres, que baixàssim uns quants metres... vaig oblidar aquell lloc.

. 

Un parell d’anys després vaig tenir el plaer de tastar la meva primera pomada, preparada ni més ni menys per uns amics menorquins (d’Es Migjorn Gran per ser més concret) de la família. Jo no bevia alcohol encara, però record estar assegut al capvespre mirant la posta de sol a Son Prohens, escoltant la musicalitat de l’accent menorquí i notar a la gola aquella combinació fresca i aromàtica... tot un descobriment.

.

Als 15 anys feia la meva primera incursió en Es Carreró com a client, record que hi vaig anar amb en Toni (es meu germà) que feia un temps que començava a ser-hi assidu i amb n’Esteve, un amic seu que me començava a tocar es gínjols perquè sempre rondava per ca nostra amb una naturalitat que a mi m’incomodava de manera exagerada. Aquella primera nit, asseguts al carrer, amb una botella fresca de pomada, va ser una revelació, tant la companyia com el producte com el lloc me feien sentir bé, còmode, sentia que aquell podia arribar a ser el meu lloc i la meva gent, una sensació que era semblant al que deu ser la felicitat.

.

Aquell estil de festa tranquila se va adaptar com un guant a la meva manera de ser, no feia falta màxima alegria, tant en els moments d’eufòria com en els moments més durs Es Carreró m’abraçava amb calma, m’escoltava i compartia els meus sentiments. Tant és així que ja no podia concebre un divendres vespre sense anar-hi i fer les 2 o 3 o 8 botelles de pomada.

.

Amb en Frasco i en Lluís vam construïr el que seria el nucli dur del nostre grup, i s’afegien de forma intermitent personatges de l’institut com les puigpunyentines, les integrants de “el morbo tenía un nombre” 1, 2 i 3, un munt de gent de Joan Alcover, de Ramon Llull, grups de Joves, d’OCB, però també pijets i pijetes que pretenien anar a Tito’s després. Tothom se sentia bé, qui més qui menys respectava els altres: heavys, punkarras, skins, pagesos, pijos, popis... tots allà dins, com una família heterogènia però amb coses en comú, una diversitat agermanada.

.

Per aquells carrerons vaig descobrir les primeres gateres, vaig patir la primera ruptura, la primera reconciliació, baralles absurdes d’amics que s’arreglaven entre crits d’“en feim una altra?”... tot un món dins un carreró, tota una vida...

.

Es Carreró tanca i amb ell una etapa de la meva existència que ha durat pràcticament 10 anys. Ahir, en la nit del seu tancament, i envoltat de 3 o 4 generacions de clients que venien a donar el seu últim adéu al bar, vaig veure passar per davant tota la meva vida amb Paranoid Android de Radiohead com a banda sonora. Ara mateix se me fa pràcticament impossible pensar que les nits sense pla determinat deixin de resoldre’s amb la fòrmula “Carreró i després ja ho veurem”, me fa pànic perdre el meu lloc, la meva identitat i la meva essència.... Record que en es darrer glop me vaig veure reflectit i vaig notar que com un sospir passava de ser un adolescent de 15 anys a un psicòleg de 24. Massa per un sol glop, massa... Supòs que aquest glop m’ennuegarà almenys un parell de mesos, potser més, segurament fins que entengui que m’estic fent gran.

.

Yago

.

+ =

Si entre les corts i zona universitària trobàssim un petit local amb un neó vermell, una porta opaca, miralls per totes bandes i un exèrcit de noies amb microfaldes i en sostenidors sabríem que hem arribat al “Club Barcelona”. No seria massa estrany que hi coincidissin l’alcalde Clos, amb el president del Govern i el de la Generalitat, el que ja ens estranyaria més seria que volguessin compartir la mateixa copa i que tots tres li diguessin “reina” a la mateixa grega de mirada perduda i de carns ja no tan fermes. Supòs que per això, entre d’altres coses, ella me diu allò de que “el Barça és més que un club”.

.

El F.C. Barcelona, més que un club, segurament més que dos clubs, és campió d’europa! (de futbol, clar). El barça de Gamper, Kubala, Cruyff, Maradona, Stoichkov, Guardiola i Puyol, un històric com pocs del futbol mundial i amb una vitrina de copes d’Europa massa buida pel futbol que s’hi veia a la gespa.

.

Un shock, com si un llamp hagués caigut a totes les televisions de la ciutat, va electrificar i tronar a totes les cases de Barcelona en el moment en que Samuel Eto’o marcava l’empat pel Barça. Eto’o, un nin malcriat que va arribar a Son Moix entre l’escepticisme de molts i la il·lusió de massa pocs, que en el seu primer partit amb la camiseta del Mallorca va haver de sentir de llavis de Tomeu Terrassa “Míster, no trobes que aqueix és com a massa bo pel Mallorca? És tan bo que no s’adapta al joc. No funciona dins aquest equip.” començant així una preciosa història d’amor-odi només comparable a la que van tenir Scarlett O’Hara i Rhett Butler, idò aquest nin és ara un mite del futbol mundial.

.

Samuel Eto’o, hereu de l’esperit de Roger Milla, aquell senyor de 40 anys que després de no sé quants mundials era encara el referent de la sel·lecció de Camerun, s’ha fet gran. No vell, gran. No protesta amargament als àrbitres, anima als seus companys, xerra de Déu com “aquell que ens ajudarà a guanyar títols sempre que noltros li posem fàcil” i enlloc de pujar-se per les grades, sense roba, amb la llengua fora fent estranys coreografies, abraça la copa d’Europa un segon abans d’abraçar-se al seu fill i passejar-lo per la glòria. Mufasa i Simba, el rei dels lleons passejant l’hereu pels seus dominis: “toda la tierra que baña la luz”.

.

De sobte, tot el que no funcionava fins aleshores, començava a funcionar. La pilota lliscava per les botes de Ronaldinho, Iniesta ficava pilotes on pareixia impossible que els defenses poguessin arribar, Larsson repartia assistències de gol, Puyol era una paret per Henry i Oleguer... Oleguer va continuar caminant cap a Ítaca, sort que la banqueta li venia de camí. Els anglesos estaven blancs, corrent en cercles sense tenir massa clar si cercar el segon o evitar la remuntada del Barça i ja se sap que al futbol “en cas de dubte, cagada segura” i Iuliano Belletti, un tio que he posat a parir al llarg de tota la temporada perquè com a lateral ataca més que defensa... va marcar el gol (i me va donar la raó, clar). Si el primer gol d’Eto’o ens va posar a tots a mil, el segon va ser com a desfogar-se, pràcticament orgàsmic, una descarrega, un sospir... arf!

.

La resta, un clàssic del futbol. Tocar darrera de manera soporífera, 0 xuts més a porta, i a esperar que l’amic Terje Hauge pitàs el final. Que encara no he xerrat de l’àrbitre? Seré breu: va tallar una ocasió manifesta de gol al primer quart d’hora, amb el reglament a la mà hauria d’haver estat expulsat de forma immediata i haver estat substituït pel quart àrbitre. Capicci?

.

Després, al carrer, una ciutat que embogeix. Cantant, cridant, botant i sobretot tocant el clàxon. Una amiga que m’havia dit que no tenia clar si veuria el partit perquè tenia massa feina me va telefonar (quan jo ja estava al llit, bàsicament perquè jo soc del Mallorca) entre crits de “la copa ja és aquí” (jo sentia “la copa ya está aquí”); el company que ens va convidar a ca seva a veure la final entre pa amb tomàquet i cava, no havia dormit la nit abans perquè havia d’acabar una entrega, però tenia clar que se n’anava a Canaletes; gent que pareixia haver estat momificada durant anys, tornava a reaccionar, a sentir la sang fluir per les venes i a emocionar-se... preciós.

.

Ciutadans de Catalunya... ja la teniu aquí. Aquest any sí, de fet, aquest any també. Campeloles, campeloles! Enhorabona a tots els culés, a vegades els millors sí acaben guanyant però encara tenc una pregunta pendent... Estatut sí o Estatut no?

.

Yago

... i així vaig entendre que no podria deixar-la d'estimar si ella no confiava en mi, i que ella no confiaria en mi si jo no estimava a algú altre...

.

Esper que nines i nins estigueu preparades per lo que ve. La primavera està més a prop del que voldríem, alguns hem arribat a aquest punt sense cap preparació i les exigències de l'ambient ens superaran i aquesta vegada no tendran pietat (no, aquesta vegada tampoc). Així que preparau-vos perquè no estarà molt a començar el show, preparau-vos per tornar a enamorar-vos.

.

La sang, el cervell, l'estòmac, el sistema límbic sobretot, totes aquestes parts del cos (i alguna altra per acció col·lateral) estaran alterades des d'ara i fins a finals de setembre. Camisetes de retranques, bikinis, calçons curts, mini-faldes, sol, suor... i de sobte, com una correlació absurda, te fixaràs tres vegades en les mateixes cuixes, despertaràs xop de suor i amb el seu escot entre les lleganyes i sense cap sentit li diràs al zombi que t'espera a l'altre costat del mirall que aquella vegada sí... segur... aquesta és la tia que m'agrada...

.

Clar que això passarà unes 12 vegades abans que acabi el curs i la tia serà una altra en funció del somni que t'hagi posat caxondo a la fase REM, però un dia t'ompliràs de valor i callaràs i un altre amb la cua entre les cames aniràs a alguna d'elles i li diràs alguna beneitura que la farà riure i arribaràs a abraçar-la una nit de gatera, potser li diguis lo que creus que sents, potser coneguis els seus pares o montis un negoci al seu poble... i ja estarà. Seràs víctima una vegada més de la crua i desconsiderada primavera (non la prima volta, ma la prima vera).

.

Realment me fa il·lusió tornar a relliscar per la gespa i per les cuixes de la 23ena dona de la meva vida, però alguna cosa me diu que aquesta vegada la tardor serà més freda i ens deixarà sols amb els peus glaçats i un ram de margarides podrides... ah, l'amore!...

.

Yago

Qui creieu que ha estat el responsable de la terrible decepció olímpica? Decepció almenys tan gran com era l'esperança que teníem dipositada en la bellíssima esquiADOra.

Opcions de resposta:

A) Rienda, perquè ha estat acollonada al principi, i massa arriscada al final. No ha estat a l'alçada de les circumstàncies i no ha sabut reaccionar a les condicions de Sestriere.

B) L'equip de Rienda: entrenador, preparador, aquell senyor que s'aixeca a les 5 del matí per veure quin temps fa... no han sabut gestionar l'entrenament perquè l'esquiADOra arribés a l'olimpíada en el millor estat de forma.

C) Les condicions meteorològiques, a qui se li acut que nevi als Jocs Olímpics d'hivern? que no veuen que amb neu blana és més difícil controlar? Apart que es perd visibilitat...

D) Els mitjans de comunicació, han inflat un mite que de moment, no ha guanyat res important i l'han obligat a fer 300 reportatges en 15 dies, 14 entrevistes i ara agafa la càmera tu i presenta'ns al teu equip i les instal.lacions... Aquí s'inclou la presència de Felip i Letizia que si no és per la premsa estarien tranquils a Baqueira.

E) El árbitro nos ha perjudicado.

Tenc curiositat per les opinions de la gent.

Yago (algunes pijes són guapes, no?)

És temps de champions, precisament per això tenc ganes de xerrar de bàsquet. Aquest cap de setmana ha estat un cap de setmana purament basquetbolístic: l’all-star wekend de la NBA i la festa de la copa del rei. Me resulta curiós (que és la manera delicada de dir que me rebenta es collons) que el més destacable del cap de setmana més espectacular del bàsquet més espectacular del món (que no el millor) sigui la presència d’un català de Sant Boi, però que a la festa del bàsquet espanyol ningú esmenti lo sorprenent que és que l’equip campió, el TAU de Vitòria només compti amb dos espanyols al planter: Sergi Vidal i Jordi Grimau (un juga poc i l’altre no, ni poc ni molt ni gens).

.

Consider que en Pau Gasol està fent història, perquè la NBA va molt alerta de fitxar jugadors estrangers. Només s’hi decideix quan aquell jugador ha demostrat de forma contrastada que està a l’alçada dels millors. Estic molt content de veure’l al màxim nivell, que els aficionats, organitzadors i jugadors el considerin dins l’elit de la pròpia lliga, de fet, la federació catalana i espanyola poden inflar el pit i dir “aquest tio l’hem format nosaltres i ara el tenim al punt més alt del bàsquet mundial”.

.

I és que les coses se fan bé a la base del bàsquet espanyol. Està ple de bones intencions, al·licients, competicions a tots nivells perquè des de ben petits els jugadors es vagin formant i tecnificant fins arribar a dalt. Però arribes a dalt i trobes que la millor lliga d’Europa no té lloc pels jugadors nacionals. I per mostra la llista de jugadors espanyols que hi havia a la final de la copa del rei: Sergi Vidal, Jordi Grimau, Óscar García (aquest no l’he vist jugar mai) del Tau; Albert Miralles, Víctor Luengo, Óscar Yebra y Borja Larragán. Si agaféssim aquests jugadors i pretenguéssim fer un equip... probablement ens costaria mantenir-mos a LEB2. Només Vidal ha anat a la selecció espanyola i Albert Miralles, tot i entrar al draft de l’NBA, no ha estat capaç de convertir-se en un líder a l’ACB.

.

L’ABP (Associació de Basquetbolistes Professionals) va arribar a un acord amb l’ACB (Associació de Clubs de Bàsquet) perquè tots els equips tenguessin un mínim de quatre jugadors seleccionables per Espanya, o en tot cas, de doble nacionalitat no seleccionables que tenguessin contracte en vigor. Veurem si a mesura que es vagin exhaurint els contractes la cosa canvia una mica.

.

I és que la pregunta que ronda és: tenim la millor lliga perquè els estrangers volen venir a jugar a la lliga de més qualitat d’Europa i d’aquí que sigui econòmicament tan rentable, o tenim la millor lliga d’Europa perquè tenim més pasta que les altres i fitxam els millors estrangers? Jo soc dels que pensa que l’esport per damunt de totes les coses és un espectacle, però un espectacle professional. Tenim les eines per formar als millors professionals, guanyam títols a nivell junior i ens sorprèn que a nivell absolut no hi hagi resultats.

.

Estaven més ben formats Epi, Solozábal, Jofresa i Villacampa, que Gasol, Calderón, Reyes i Navarro? És que no hem demostrat que podem guanyar títols amb equips fets principalment per espanyols?

.

Les claus del bàsquet són jugar les teves cartes, ser capaç de fer el teu joc i que l’altre no et prengui la iniciativa. Au idò! Anam a jugar?

No puedo estar más lejos de mi objetivo. Caminé tantísimas horas con tanta rabia, tantas ganas de llegar, totalmente convencido de que lo único importante era seguir adelante, adelante... hasta el final. Pero me equivoqué de dirección, busco en los mapas y me doy cuenta de que no era hacia aquí, y me giro sobre mis pasos y te veo tan pequeña, tan lejos...

.

Prefiero arrastrar los pies y dar patadas a las piedras que girarme y volver a empezar. Sería una marcha cansina, monótona y caería antes de llegar otra vez a la esfera electrificada que nunca me dejaste atravesar. Tenían razón mis peores pensamientos... no existe otro camino, o rayos azules que se me clavan hasta el páncreas o esto. Éste desierto tan lleno de nada, porque nada se parece a la nada, y es esto.

.

Por cierto, recuérdale a tu madre que me enamoro cada vez que subo a un tren y en las noches más sucias las escamas se desprenden de mi piel como polvo grueso bajo la cama. Dale las gracias porque entre las uñas ya solo me queda esa especie de carne podrida de algún animal viejo. Que ya no sueño, ni en ti ni en nada, porque los sueños se parecían demasiado a ilusiones o a miedos y ahora ya no... ya no. Definitivamente no. Dale un beso entre las cejas y cuando deje de llorar a carcajadas dile que a mí sí que me gustan los bocadillos.

.

Y en realidad todavía tengo tanto que aprender y tú tienes tan poco que enseñarme que seguiré aquí, de puntillas sobre las rocas con Juanico hasta que Pegaso nos parta la mandíbula en dos... o tres.

Què tenen a veure Óscar de Paula i Jean Paul Sartre? La resposta la té molt poca gent i diria que els que la tenen no serien capaços de trobar-la dins d’ells mateixos. Perquè o bé resulta absurda o tan rematadament evident que vendria a ser com no dir res.

.

Durant aquest mes de gener la notícia és que l’Arcjove ha arribat i ha superat les 10.000 visites, i realment me sent orgullós i me fa plantejar-me què és o què significa l’Arcjove. Si ho cerc per google i altres llistats de blocs trob la millor de les definicions: “El bloc personal de Yago Ramis”. Diguent-ho tot no diu res, i diu molt diguent poc.

.

Yago Ramis, nom propi. Alguns me defineixen com a pessimista, altres com graciós, s’ha dit de jo que era alt, borde, ara me diuen molt que soc de mallorca i abans me deien que era llonguet. Psicòleg, esportista, melòman. Enigmàtic, vago, monòton. Carinyós i esquerp, tendre i àrid. Egoista i altruista, només me preocup pels altres, només me preocup per mi mateix. Pragmàtic o me complic sa vida.

.

Darrerament me’n donc conta que soc una mena de mirall però a la inversa. Soc capaç de posar en dubte qualsevol tema que algú plantegi com veritat rotunda. Escolt, entenc, accept i en aquell precís moment, planteig lo contrari amb arguments vàlids o tan vàlids com podrien ser els del meu interlocutor. La gent acaba opinant que estic en contra del seu punt de vista, quan en realitat només estic en contra de l’absolutisme. Però la relativitat, senyor Einstein, està molt mal vista. Com podem dormir tranquils sense saber si A + B és C o C elevat a –1?. I com se li acut a ningú dir que pot ser ambdues i alhora?

.

Com una mena de Matrix, a mesura que captam el funcionament i l’essència dels objectes i els processos aquests perden el seu significat, enlloc de ser més hàbils per fer-los servir ens n’adonam que no hi ha ordre ni lògica ni res. Només un munt de coses juntes que se freguen al cosmos i esclaten contra el terra si no les agafam a temps.

.

Soc dels que pensa que la vida està feta per ser entesa i no per ser viscuda, només perquè a un anunci de la tele deien exactament lo contrari. Per això aquest és el meu bloc. Si vos hi fixau tots els articles protesten o posen en dubte alguna cosa que algú ha fet o dit abans. Difícilment trobareu algun que digui “estic totalment d’acord amb no sé qui” perquè si arrib a pensar això alguna vegada és que no he pensat lo suficient i serà una afirmació incompleta.

.

De fet, des del primer paràgraf ja estic pensant la manera adequada de criticar aquest article.

Darrerament he estat pensant en les guies sobre sexe que es van crear amb tant d’esforç i es van retirar amb tant poc. Vaig pensar fer un article quan me’n vaig enterar, però no vaig saber com enfocar-lo. D’alguna manera un pensament d’absoluta tristesa me floreix a l’estómac sempre que l’hi donc voltes, però ja no me’n puc estar.

.

Record una anècdota entre dos professors universitaris de psicologia, un català i l’altre sud-americà però no sabria concretar d’on. El català, revisant un article d’una revista especialitzada del Estats Units s’alarmava llegint en veu alta el següent titular “Los americanos pensamos en sexo cada tres minutos”, i el seu company contestava “Ah! Éso los estadounidenses que son muy raros. Nosotros pensamos en ello cada minuto”..

No sabria concretar la freqüència dels pensaments, però són ben presents a les nostres reflexions més íntimes: al bus, a la coa del súper, o en el moment en que tanques el llibre i apagues la llum. Estan allà, bajo la tapa de los sesos, fins i tot abans de que aprenguem què és el sexe i com funciona. Com una massa palpitant de sensacions, gusts entremesclats amb fantasies i visions. Una massa creixent que quan arribam a la pubertat està a punt d’esclatar com tots els granets que ens surten per la cara..

No soc amic de les explosions, perquè normalment esquiten massa i si no fan mal, possiblement taquen; les implossions són realment desagradables, perquè resulten com una poma podrida per dins però brillant i fresca per fora. Però tenc clar que ambdues són evitables. Una fuita de gas se pot solucionar obrint una finestra....

Per mi les guies de sexualitat de l’ajuntament de Palma eren exactament això: una finestra oberta, on els joves hi podíem treure el cap, respirar fons i cridar “SEXE!!!”. Una dutxa d’acceptació, d’aprenentatge i de socialització. Poder aixecar-te al matí i dir “no soc un pervertit, soc jove i vull descobrir coses”. Però no....

Doña Urraca, amb vestit negre i coll alt va tornar a guanyar la partida. Amb una creu a una ma i una oda a la frustració a l’altra va agafar les guies, i amb tots els pensaments lliures, frescs, juvenils... els va fotre a una caixa rància, i els va precintar. Tots els colors estan tancats dins el gris i el marró i els joves ens tornam a juntar a la foscor per fer-ho d’amagat de la societat, de la vergonya i moltes vegades d’amagat de la salut..

Yago “algú té un cutter per obrir això?”

Es camí que baixa del Palau Sant Jordi a la Plaça d’Espanya està folrat de matalassos i coixins trepitjats per peus suats, i de dents sense raspallar abans d’anar a dormir.

Fa una baixada eterna que s’enfonsa en silencis, en un mutisme similar a l’espera d’aquell home que va oblidar construir una paret a la seva pista de frontó.  .  . i aquella .  .  . pilota .  .  . que no .  .  . va .  .  . tornar.

La caiguda no està exempta de portes que només se tanquen d’una forta portada i s’obrin aproximadament cada suma de tres nombres primers (2+3+5=10anys; 7+11+13=31anys; 17+19+23=59anys...)

Peus enfonsats en papers banyats per petites botelles de plàstic vessades, i entre els dits arruats es claven trossets d’ulleres de colors fins fer rallar mínimes gotes de sang que no taquen res ni ningú.

Una baixada feta d’allò que és lo contrari que fa reviure als morts. Freda, destapada, d’esquenes i que s’acaba amb una abraçada d’ulls de gel i cendra... i una gota calenta de sal.

El Messenger s’ha convertit en una eina de comunicació del segle XXI que recull moltes de les característiques de la comunicació del futur del que ara en som part integrant (hoy es el mañana que nos prometieron ayer). Els diferents sistemes de comunicació selectiva són:

.

      a)      Falsa Absència:

Pots estar absent de forma selectiva, és a dir, xerr amb qui jo vull només quan jo vull, ve a ser una forma cibernètica de girar el cap i mirar una tenda quan te trobes amb aquell antic company de classe a qui no pots suportar perquè sempre acaba recordant-te aquell terrible incident... qualsevol terrible incident (tots en tenim algun). Senzillament desapareixes darrera un petit cercle que pot tenir un rellotge, que implica que presumptament tornaràs en algun moment, o directament t’amagues darrera d’una senyal de prohibició que s’agreuja amb el cartell de “NO DISPONIBLE” que et fa pràcticament immune a les converses no desitjades, però no t’impedeix xerrar amb qui t’interessa.

.

b)      Infiltració en el camp de la connexió:

      Existeix un sistema d’espionatge que consisteix a connectar-se però en l’estat de “no connectat”, per tant pots comprovar si hi ha aquella persona amb qui tens ganes de xerrar sense que els altres contactes et puguin dirigir la paraula. El sistema habitual és:  1) Mirar; 2) Comprovar els contactes en línia; 3) “No m’interessau, no tenc res a dir a cap de vosaltres”. Però deixes el Messenger encès per si per un casual s’arribàs a connectar aquella persona o persones d’interès.

.

c)      Les persones que no passen el tall:

      El nivell d’egoisme arriba al seu cenit en el moment en que un fa la selecció de persones “no admeses”. Vendria a ser com si jo anés a un company de la feina, algun amic o a alguna ex i li digués “perdona, a partir d’ara podràs xerrar-me només quan jo ho cregui convenient”. La diferència amb l’estat “no connectat” és que si el no connectat era un procés d’infiltració i espionatge al món dels connectats, aquest seria com una mena de capa màgica que et fa invisible per les persones amb qui no et dóna la gana xerrar, però que no vols eliminar de la llista de contactes perquè possiblement en el futur els puguis treure algun profit. Exemples: el cervellet de classe que et pot ajudar a fer un treball, però que és un pesat quan es posa a comentar anècdotes absurdes del seu club d’escacs; l’ex-al.lota que és tan rematadament embafadora , però que de tant en tant la necessites quan... te fallen els altres plans; aquell company pesadíssim de l’equip que sempre farda de les seves conquestes però té un contacte a les taquilles de Son Moix...

.

Comunicació a la carta. Perquè en el cas que una conversa que a priori et feia ganes es converteixi en un avorriment màxim, basta pitjar un botonet i dir allò de “ai, perdona, és que se’m va desconnectar, ja saps com van els ordinadors”... sí, vaja si ho sabem.

.

Yago

.

PS: L’altra dia estava plorant i amb dues lletres ( la jota i la e) vaig aconseguir que desaparegués qualsevol preocupació de la meva ciberinterlocutora, cosa realment difícil per telèfon i del tot impossible en viu... màscares i mentides.

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Bloc de BalearWeb

• A...part
• Quieto
• Els fills del mal
• Enmig del desert
• Què és?
• Tiempo
• Crònica d'un absurd en 7 actes
• El día que me convertí en chicle
• Así que vas a salir de marcha, eh?
• Somniant

• General [80]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom