arcjove

Un no s'ho imagina i si ho fa, intenta no fer-hi cas. No saps ben bé com però ets el primer de la llista, pràcticament comptes amb l'exclussivitat. Ets la seva prioritat i el primer que fa quan arriba és jugar amb tu. Hi pot dedicar hores, pot botar-se l'hora de sopar només per provar els darrers trucs que li han explicat i que tu gaudeixes tant o més. A vegades et deixa encés durant hores, calent i fent voltes esperant la tornada quan apretarà just aquell botonet per posar-te a mil i jugar més i més des del principi o començant just on ho havíeu deixat... i clar, un no s'imagina com pot acabar i si ho fa, intenta no fer-hi cas.

A vegades venen els seus amics i et diuen coses que t'afalaguen tot i que poden fer-te avergonyir. Que si "vendrem cada dia a jugar" "que si tu si que t'ho montes bé"... algun fins i tot fa un esbós d'una teoria de la felicitat i t'hi posa just al centre... i ni vull imaginar-me com acabarà, m'estim més viure en aquest moment.

Però el dia arriba i tu ja ho veies venir quan veies que la tendresa no era la mateixa, quan cap dels dos era ja capaç de sorprendre l'altre i fins i tot els amics que venien ja molt de tant en tant deixaven anar coses com "ja queda menys" o "heu vist la darrera revista... és espectacular" i tu te n'adones que fins i tot una versió bidimensional d'algú que no coneixes resulta ja més atractiva que tu, però no en fas cas i certifiques la teva experiència, reivindiques el potencial de renovació... però el dia arriba sí, per molt que ho veiessis venir.

Passa de cop. Com una portada. Desconnecta, t'aparta i et deixa al costat, suficientment aprop com per poder-ho veure, perquè te n'adonis que ja no vals res. No és una infidelitat, o sí, però senzillament és una ruptura taxativa. La relació ja no existeix i tota la passió és per qui acaba d'arribar i veus com la despulla i li va llevant capes amb el desig a les dents i ja no és a tu a qui encén i davant de tanta eufòria el fred t'arriba fins a l'òs. La quietud te fa seva i comences a fer la única altra cosa que has après en tot aquest temps: esperar.

No sé molt bé com mesurar el temps, soc carn de passat, tancat a un armari fosc i esper. He tengut sort i esper a una casa de cap de setmana. Apareixen de tant en tant, sense avisar, els seus dits i tornam a jugar i la il.lusió me cega uns segons. Després te n'adones que ja no ets la prioritat sino el propi cos de la infidelitat. Per molt que passi un mes sencer jugant amb tu, tot un estiu a l'hora de la migdiada, tu saps que no és el mateix, pots sentir que l'avorreixes, que el que fas amb prou feines l'entreten, que tornarà amb allò que és nou, allò que és fresc i creix, allò que encara sorprèn.

Fins i tot apareixen els seus amics algun dia. Et tracten sense cap respecte i t'humilien i riuen diguent "no recordava que fos així de limitat" "no sé com podíem dedicar tantes hores a això"... i te n'adones que quan es cansi del que té ara, no tornarà penedit a cercar-te a tu, anirà cap endavant i es farà cada vegada més lluny de tu i els teus dies acabaran en alguna caixa coberta de pols. Quiet.

No és que me sorprengui en realitat. Jo també fa temps que esper poder jugar amb algú altre, algú que tregui de mi coses que ningú abans ha sabut descobrir. M'agradaria poder estripar el plàstic i ensumar la fragància d'allò que és nou i jugar a aprendre'ns de memòria des de la primera pàgina.

Querida Morfea:

Llevo días queriendo escribirte, pero tengo la sensación de que últimamente todo va demasiado deprisa y me olvido de lo que importa de verdad. Será un exceso de sinceridad confesarte entonces el motivo de mi cambio de actitud, pero a la vez, de eso se tratan las revelaciones, no?

Resulta que el otro día Ron Dennis, que tiene nombre de producto de destilería logroñesa, nos reunió a mí y al pequeño cacahuete para hacer el briefing de la jornada de entrenamientos. Por lo visto quería probar una evolución de los neumáticos, algo parecido a los "slicks" de antes... cuando vuelva a casa te haré un croquis, no te agobies. El caso es que estaba rodando a 350 km/h y empezó a caer un calabobos como los que tenemos en casa, pero resulta que los "slicks" estos no van demasiado bien en agua y empecé a notar como en cada curva mi estabilidad tenía tendencia a irse contra el muro... inercia en estado puro. Empecé a dudar y busqué en la guantera el paraguas que te dejaste aquella vez que te empeñaste en que te llevara a casa.

A 350 km/h, dudando e intentando abrir un paraguas supuestamente automático suceden fenómenos inexplicables, fenómenos que si no se convierten en tragedia es sencillamente porque intercede algún Papa muerto o el "hands"... en 15 días invito a Kubica a cenar para que te lo explique mejor.

Tranquila, todo acabó bien, levanté el pulgar al entrar en la ambulancia. No obstante, viéndolo ahora en perspectiva, le veo el sentido a aquella revelación: no puedo ni debo dudar, no voy a llevarte más a casa en el coche de la empresa, no pienso usar un paraguas en mi vida y puede que lo menos importante, voy a empezar a ser sincero contigo.

Morfea, no soporto tu música, me produce arcadas, me resulta de lo más empalagoso y creo que no cuenta absolutamente nada de lo que pasa en mi vida. Ayer me bajé el Neon Bible de los Arcade Fire y tengo claro que es eso lo que me gusta. Sólo voy a decirte una cosa más:

Time won't work it out, I'm gonna work it out.

Fernando 

PS: Por cierto, dale un beso a tu madre de mi parte, me encantaron los bocadillos que me hizo para el viaje el otro día.

.

Era por la mañana, lo sé porque si no, ¿qué coño iba yo a estar haciendo en la ducha? Había pasado la luna llena como pasan los autobuses en la noche, sin hacer demasiado ruido y aullando sólo en las paradas solicitadas. Supongo que me levantaría con el pie izquierdo, simplemente porque a la derecha de mi cama está la pared.... cosas de la arquitectónica, que no siempre se adapta a la anatomía de uno.

.

Me dirigí firme a la ducha, y no me refiero al paso, que aunque di algunos fueron más bien ligeros deslices que se persiguieron unos a otros. Fue allí, de pie en la bañera, tan desnudo y ridículo como en todas las duchas en las que he participado. El champú era del bueno y cuando pasó de mi pelo a mis ojos y de mis ojos a mi boca lo saboreé fascinado, en lugar de escupirlo me puse a hacer pompas. Una película transparente con reflejos de arco iris líquidos estallaba si abría demasiado la boca o si soplaba.... pero entonces, justo cuando estaba a punto de tirar la toalla (en un sentido figurado), sucedió. Respiré (puede que expirara) de forma normal y una redondísima pompa salió de lo más profundo de mi pulmón. Pero no... oh no, amigo mío, aquello no era una pompa normal.

.

Revisé a fondo aquello que había salido de mí, parecía casi vivo, tenía un tono gris como el de las cosas serias o los filósofos importantes, algo muy rotundo para ser tan voluble, algo que ni siquiera vosotros seríais capaces de bautizar y que yo, que no soy cartesiano, diré que era mi alma por ahorraros la parte de pensar. Y era así: mi alma salió de mí y jugaba alegre fuera de la jaula de mi cuerpo, volaba a mi alrededor con un ritmo hipnótico y el pánico se apoderó de mí, si es que es posible sentir algo cuando tu alma está bailando con las baldosas.

.

El problema se agravó cuando después de fracasar en mis intentos de readmitirla dentro de mis costillas a base de lamer el aire en que se movía, empecé a desesperarme y a perseguirla con las manos por entre el vapor del cuarto de baño. No sé como sobreviví, no por lo de vivir sin alma, sino por los repetidos resbalones que se sucedían bajo mis pies. Entonces, en un vuelo repentino, fruto de una corriente traicionera, la pompa fue a estamparse en el teléfono de la ducha... y es obvio: estalló.

.

Seguí con la lengua fuera, ahora con la ceguera de no saber por donde debía estar diluyéndose mi alma, lamí aromas de jabón, pelo, incluso algún retrogusto a sexo y entonces noté algo rotundo, amargo, sin duda de tonos oscuros, algo bastante similar a lo que se suponía que debía ser mi alma. No lo pensé un instante, abrí mi pecho y lo respiré profundamente. Me sentí calmado al notarlo asentarse en el lugar donde residen las almas: entre el páncreas y la rodilla izquierda.

.

Hoy he leído en el METRO que un alma absurda e irónica anda suelta por Barcelona, sonríe a las rodillas de las extranjeras y lee las etiquetas de las rebecas de las viejas. Sé que es la mía, no hay duda... y os preguntaréis que si la mía se pasea por los andenes, de quién es la que absorbí. Es sencillo en realidad, lo que absorbí no era un alma, era solo aroma de mierda de gato.

.

- Hola!

- Buenas...

- Prefieres hablar o follar?

- Psé... ¿Qué más da? En el fondo todo es lo mismo...

(mentrestant a poca distància d'allà)

- Bitxu. Quina peli vols que anem a veure?

- ...

- Estic entre Spiderman 3 i... La vida de los otros.

- Mira Vicens, jo crec que els directors cinematogràfics no han fet res per nosaltres, no sé per què ara ens hem de decidir nosaltres per qui ho ha fet millor. És a dir, ells només es preocupen d'omplir-se les butxaques i nosaltres hem d'anar a dir-li a un d'ells "què bé ho has fet, noi!". Home, doncs no em dóna la gana, què vols que et digui... que es fotin!

- Ens quedem a casa i mirem una del Digital?

- Psí...

- Molt bé, Bitxu.

(una mica després, un poc més cap a la dreta d'un mapa qualsevol...)

- Cafè o te?

- Cafè o te??? Aquestes són les opcions??? I per què no cianur o merda??? Seria casi millor!!! Vol cremar-se l'esòfag amb cianur o vol mastegar la merda encara calenta d'un obès de Louisiana que només s'alimenta de Big Macs...? Cafè o te són les nostres opcions...? Mira, saps què? Posa'm un te, que tinc una úlcera per la que podria passar el Paquirrín.

Comença oficialment la campanya electoral del vint - i - pico de Maig. Com és evident, els polítics es posen la camisa de venedor (si és que se l'han llevada alguna vegada) i fan el seu paper. A la vegada els votants ens posam el cervell propi per l'ocasió i ens tancam en banda. Preparau-vos per sentir allò de "ells només miren per les seves butxaques" o "tots són igual de dolents".... a vegades no sé si m'esgoten més els candidats o els antivotants.

No dic que no sigui normal, però per mi una ínfima participació electoral (o una màxima abstenció) no és un fracàs dels candidats, els fracassen durant tot l'any amb altres coses: dir que mai modificaràs un Estatut sobre el que no tens la decisió final; aliar-te amb un grup nacionalista i després amb un d'anti-nacionalista; treure-li el morral a algun senil i borratxo ex-dirigent... Ells la caguen tot l'any, ara ens toca a nosaltres.

Pregunta del dia: "Esteu engrescats per anar a votar el dia 26?" Matins.si o Matins.no. Mira Cuní, engrescat no seria la paraula. Pentura un xaval que fa els 18 el dia 24, potser sí, però en general... Pensa que ens posen les coses complicades. Primer de tot, ens fan anar a escola un diumenge, que si hi vas a les 12 del migdia, amb la barra de pa, El País sota el braç, un pastís de poma per les postres i la xapa de "No a la Guerra" no te dic jo que no tengui el seu rollo, però i si has sortit el dissabte i t'aixeques de ressaca i menges arròs passat amb Orlando... i a les 17 o les 18 t'has d'aixecar del sofà, apagar el partidàs de water - polo, vesitr-te mínimament, aplanar-te els cabells amb l'aigua de l'aixeta i anar a l'escola? Joder! Engrescar engrescar, no engresca.

El cas, que això de l'abstenció no m'acaba de convèncer. Per mi només és una excusa pels que han perdut i per assenyalar-nos amb el dit des dels diaris estrangers. Al cap de dos dies ningú se'n recorda del percentatge d'abstenció i ens limitam a mirar qui pacta amb qui com en un Gran Hermano o en un Gentdelplà qualsevol "Què fort, nena! Mira quins dos han anat a juntar-se!" i segui menjant el peix congelat o les torrades.

Jo no en sé de mates, però el fet que voti poca gent no afavoreix més que als que ja tenen assegurat el seu seient, no? Va, senyores i senyors, votau. Votau un partit d'aquests que no facin nosa: Partit per l'alliberament del Vell Marí; Partit per les mames televisades en horari infantil; ANV per Mallorca... Els que vos enviin una carta i vos facin somriure, vos facin creure durant 12 segons que el món podria ser diferent, que les gavines poden ser animals de costa i les roses deixar de parèixer carxofes... votau, ni que sigui perquè vos ve de camí quan vas a comprar el pa i El País.

Ja ho sé, és probable que no trobeu cap bona raó per votar, en aquest cas, sempre vos queda votar en futur indefinit, un full en blanc o on hi poseu "Espacio reservado para un partido que me ilusione" serviran.

No és que no estigui habituat a que me deixin. Fins i tot hi ha alguna cosa de romàntic en el fet de superar una fase d'aquestes de sofà o de vorera de carrer, una fase de "hem de xerrar". Una fase de les que m'obliguen a posar-me el vestit de persona sensata i amb autocontrol. D'aquestes en que me diuen que m'estimen molt i que algú que encara no soc jo es posa a plorar i jo l'he de consolar:

- No passa res, jo també me deixaria.

- Va, joder, no facis conya que ja saps lo que me costa.

Clar perquè se suposa que jo m'ho pas de puta mare o una cosa així. Després faig bona cara fins a la porta i quan me faig càrrec de que estic sol (en el sentit més rotund de la paraula) ja puc plorar sa vida.

I no ho puc negar, m'ho passava bé. Era un repte i era un sentiment terrible que havia de controlar com un autèntic malabarista que enlloc de fer servir les mans fa servir l'estómac.

Però l'altre dia va ser diferent: Em va deixar l'amor. Supòs que no va tenir coratge de venir al sofà a plorar i dir-m'ho. Senzillament se'n va anar un dia, no record si va deixar cap nota perquè un té massa temps com per perdre'l. Me'n vaig adonar fa un parell de setmanes. Crec que més o menys aquella setmana en que les meves ex van fer fila per posar-me a prova i no tenc clar si la vaig superar o no, simplement vaig notar... res. I res no és buidor, ni és confusió... és res.

Anava pel carrer i si alguna tia em mirava me semblava totalment absurd.  Les mirava amb ulls que cridaven encesos: "Què mires? No veus que no puc estimar?". Me sentia incòmode, com si em faltés aquella gravetat que arrossegava sempre, aquella corda que s'enganxava per tot i que s'enredava a cada tren i a cada edifici públic, però no em sentia lleuger, em sentia terriblement... res.

Ara vaig passant dies amb una altra actitud, les cançons ja no xerren de mi, les pel·lícules no tenen cap sentit i els perfums en el metro són com productes químics en la prestatgeria d'alguna facultat de ciències i no em diuen res ni em recorden a ningú.

Alguns direu que és el que heu desitjat tota la vida. A mi sincerament, no m'acaba de fer gràcia, perquè clar quina actitud he de prendre? "Ja tornarà"?, la negació és la pitjor de les reaccions davant de l'abandonament; "hi ha més sentiments que llonganisses"? No sé jo si començar a habituar-me a l'ira o l'enveja seria una bona idea. No crec que sigui el mateix.

En tot cas, si algú veu al tal amor aquest, digau-li que no passi pena, que jo també m'hauria deixat, és més, començava a plantejar-me el deixar-lo jo a ell.

...

I ara, minuts musicals amb Prin Lalá. Nines que me redescobreixen per primera vegada l'amor:

Pasaron varios siglos sin que el hombre descubriera que vivía a su manera el electrón./ Estaba en todas partes y no estaba en ningún sitio por aquello de la indeterminación./ Vivía desde siempre enamorado/.../jamás los vieron juntos en la tierra, la luna o el sol./ Qué triste es ser electrón, vivir en una nube. El electrón se aburre por definición./ Que triste es ser electrón, vivir en una nube. El electrón se aburre por definición./ Sentía una atracción irresistible y el amor era imposible con aquél bello protón. / El hombre destrozó todo el encanto con la inversa del cuadrado que se le ocurrió a un señor. / Danzando por un átomo cualquiera, espera conocer lo que es amor/ jamás los vieron juntos en la tierra, la luna o el sol/ Qué triste es ser electrón, vivir en una nube. El electrón se aburre por definición./ Qué triste es ser electrón, vivir en una nube. El electrón se aburre por definición...

Així m'he sentit avui quan he llegit la notícia. M'he quedat totalment gelat. S'han apagat els llums del palau i les passes convençudes, però lleugeres sonaven en la foscor, després la porta i silenci. Un silenci fictici, perquè no podia deixar de sentir les seves passes al parquet retronant al meu cap i el que és pitjor, no puc deixar de sentir la seva veu.

I és que se n'ha anat, ens ha deixat amb cara de pa i tantíssims records com el paper pintat a les parets, que no ocupa lloc però és la pròpia essència d'una casa, d'aquestes coses que són invisibles fins que desapareixen i després no pots creure que no les hagis apreciat més quan hi eren... però ell no era invisible. Senyores i senyors, avui tenc l'honor de presentar-los el buit que ha deixat a les nostres orelles el senyor Pere Barthe.

Barthe era elegant en la seva estridència; tenia sentit de l'humor però no era un pallasso; era crític, molt crític amb el que no veia clar (o amb allò que era tan clar que els altres ens negàvem a veure-ho); sabia de bàsquet més que la majoria perquè sempre escoltava i aprenia dels que en sabien més que ell; ha sabut donar suport a la sel.lecció sense inflar-se la boca amb absurds nacionalismes però sense avorrir-nos fins a sedar-nos amb discursos monòtons.

Així com amb Uribarri vam aprendre a preveure el 80 % dels vots eurovisius amb ell hem après que: els àrbitres piten a favor de Iugoslàvia sempre (després Sèrbia i Montenegro i ara Sèrbia); les passes de sortida no es piten si el que les fa és americà; Israel = falsos europeos que acaban ganando de forma raruca.

Pedro Barthe, Pere, Barthe, el de la 2, el del basquet... Un clàssic molt clàssic, que començava a comentar partits quan jo començava a estar concebut, més elegant que Trecet, més professional que Montes, més viu que De la Casa. Per mi, imprescindible.

Amic Pere, una abraçada gran i que gaudeixis del mediterrani tant com noltros hem gaudit de les teves narracions.

I ara, amb tots vostès les paraules de Pedro Barthe (posin-li la seva veu i tanquin la porta en sortir):

"Hasta aquí hemos llegado.

En todas las ocasiones, 1.200, les he dicho siempre, ¡hasta luego!, ¡nos vemos!, ¡hasta pronto!& En esta ocasión les voy a decir adiós.

Mi viaje a Itaca ha acabado. Ha sido un viaje largo, lleno de aventuras y lleno de emociones.

He tenido el privilegio de trabajar durante 33 años con los empleados de Televisión Española. Ha sido extraordinario.

Nunca pensé en llegar tan lejos ni recibir tanto. Soy rico en cariño. Ya lo decían Los Beatles en la canción "The End": "Al final el amor que te llevas es el mismo que has dado".

Yo lo he dado todo por esta camiseta, pero he recibido mucho, mucho más de lo que podía pensar cuando llegué a esta casa con 19 años.

Unos trabajadores que lo han hecho siempre lo mejor que han podido y que no son responsables de la situación de la empresa. La lástima es que muchos de los que vinieron de fuera no creyeron en esta profesión. Espero que, a partir de ahora, el futuro sea muy optimista.

A partir de este 14 de abril se instala la república en mi vida. Mi tiempo se va a medir en ratos y en ratitos. Le haré señas desde la playa en el Mediterráneo al sol, para que esté seguro cuando se vaya cada día a dormir de haber visto al "meu pais petit".

Fernando, Joan, Virtudes, Fe, Carlos, Diego, Jaime, todos los que estais ahí detrás& Ha sido un placer compartir con vosotros estos últimos minutos de mi carrera profesional.
Estén seguros que lo único que me ha movido ha sido la pasión por el deporte, por el baloncesto, por la televisión y por el periodismo.

Bueno, la vida continúa. El próximo sábado, partidazo, Etosa-Real Madrid, pero esa ya va a ser otra historia.

Ana, Ivan, Maider Luna& Gracias a todos.

Adiós"

Aleshores Déu, després de gratar-se darrera de les orelles va adonar-se de la ronya que li quedava a les ungles. Va rentar-se les mans al mediterrani sense gaire èxit i va decidir emprar una roqueta per treure la negror que quedava entre ungles i carn.

És així com va aparèixer una línia negra folrada de carn, pell, pèls i plomes d'animals sobre la qual hi cavalquen llamps de ferro.

Qui estima Mallorca... ¿qui estima Mallorca?

Per posar-nos en situació: són les 3 de la matinada, i avui he tornat a Palma (no hi venia des del 2006). Ha estat un dia agradable en general: detalls albertínics de bon matí; Carme pràctiques xerrant-me supercarinyosament a l'avió (després d'una hora i esperant les maletes ha dit "Tu ets en Yago, no?"); he cagat fins a 3 vegades el fabulós sopar + granisat de pomada d'ahir (no sé perquè estic tan escatològic); un dia molt familiar de sofà amb els pares; snooker i curling a eurosport + la historia interminable i escuela de rock al cable; reposició de la hora chanante de mitjanit...

Però he anat al llit i m'ha pegat per obrir un calaix. Una d'aquestes coses que un fa per sistema quan està a una habitació a la que no hi ha estat des de fa un temps... he començat a treure papers, papers amb tinta, amb dibuixos, amb declaracions d'amor, amb cançons de Bob Marley i els Pets i Oasis i Pixies, amb amors d'institut i facultat.... cartes i més cartes.

No record si en vaig contestar cap, algunes segur que sí perquè me'n guardava una còpia per mi, però moltes coses era com si les llegís per primera vegada en la vida. D'alguna manera quan reps una carta estàs massa emocionat per llegir-la com es mereix, et preocupes pel missatge ocult, per les intencions vertaderes del remitent, per les conseqüències que tendrà en els teus sentiments, per si hauràs de currar-te una resposta... Les cartes s'haurien de llegir amb total desimplicació, només llegint paraules, frases, expressions... Una amiga em deia que m'estimava, una ex em deia que feia dibuixos, he llegit en un 20% de les cartes expressions del tipus "el pitjor dia de la meva vida", en un 45% "però crec que les coses començaran a anar millor". Està bé perquè amb molts/es ja no m'hi xerr... no obstant les coses tenien sentit, bastant més del que tenien quan les vaig rebre.

Però les cartes són de debò. Cartes que vaig rebre el 98 ara me feien tremolar i me feien sentir coses. He descobert que el meu bloc fracassarà, simplement perquè no hi ha paper. Així com els quadres s'han de tocar, notar el relleu i la textura... amb la paraula escrita les olors, la pols que se t'aferra als dits, les ombres dels plecs del paper... són el cos de la carta. No pots fer l'amor amb una nina de làtex perquè no té pell i no dóna calor i tampoc pots llegir si no t'estàs esnifant el paper que resseca els dits i que canvia les olors de l'habitació.

Vull tornar a escriure com abans, amb l'amenaça del suïcidi a la punta de la llengua i amb el sexe amagat a una caixa de pandora feta d'ambigüitat. Vull rebre una carta felicitant-me els 17 dient-me que quan arribi a la universitat veuré la diferència; o aquell conte que vaig entregar a l'institut on me tallava les venes amb un guinavet de tallar tomàtigues; o aquella en que dius que m'estimes i que ara estarem tots junts... entenia pitjor la vida i l'expressava molt millor.

Yago (un cap de setmana me vaig enamorar d'una percussionista d'Alcúdia)

Amb el mando a la mà, canviant de fantasia sense massa criteri, només veus cares i culs i no saps molt bé amb quina quedar-te. Vas fent cercles entre 3 o 5 opcions i tanques els ulls, però res. Deixes el mando i intentes ser racional, aturar per pensar: què vull mirar? Mires el teletexte i valores la programació. Quan creus que ho tens tornes a agafar el mando però la peli acaba no essent com t'esperaves, canvies de nou, que li donin per cul al teletexte, vull acabar amb això.

Aquesta peli després no em deixa dormir, aquesta me deixa un buit als queixals, avui he sopat de carn i aquesta me fa venir set i me remou l'estòmac...

Al TDT fan pelis que ja he vist com Viven o Quiero ser como Deckham, ja no tenen gràcia, potser si fossin la mateixa i els accidentats se menjassin a queixalades les cuixes de na Keira Knightley... però no.

A vegades deix el mando, a vegades se m'escapa i estic mirant a na Pilar Rahola xerrant de sí mateixa i he d'anar al bany i posar el cap sota aigua freda esperant que demà facin algo nou. Confii plenament amb la nova programació, però me dóna la sensació que no acaba d'arribar mai. En tot cas, tenc paciència simplement perquè sé cert que tenc el Factor X..

Qui sap? Potser comenci a posar tios a les meves llistes, per allò de la paritat...

Querida prima Vera:

Puede que consideres que exagero, Vera, sé que me consideras quejoso o victimista, pero comprenderás que hay cosas que no puedo tolerar, ni siquiera a gente de la familia, incluso diría que en este caso, nuestro lazo familiar es incluso un agravante.

Porque una cosa es que vengas sin avisar, que te presentes en casa y que digas que te vas a instalar hasta que te vayas en junio a la casa de la playa, pero lo que hiciste no tiene perdón. ¿Cómo se te ocurre coger la llave del felpudo y entrar de golpe?

Vera, mi pequeña prima Vera, la que jugaba en el campo y masticaba tréboles, a ti te pregunto ¿En qué estabas pensando? ¿Creías que me despertaría de un susto y nos reiríamos los dos? ¿Tal vez pensaste que yo sería capaz de asimilarlo y que diría que no y nos iríamos a tomar café y croissants a la terraza?

Un beso de tu primo que te quiere:

Bruno Gruntarff 

Imagina't que cada vegada que t'aixeques al matí te trobes una d'aquestes.... te pots comprar un polo, o jugar a l'Street Fighter, o 5 xiclets, o un sobre de cromos d'Itàlia 90. Ara imagina't que te trobes 25 milions i que et diuen, això no és per gastar, això és el que ja t'has gastat, 25 maletins...

Ahir vaig fer 25 anys i ni me'n vaig enterar. Crec que diuen que són la darrera edat important que fa il.lusió aconseguir, crec que la darrera que em va fer il.lusió van ser els 17 i només perquè volia que els 16 s'acabassin quan abans millor.

El cas és que faig una mirada endins i pens que he estat apostant tota la vida. Jugant-me els meus milions a vermell primer (vaig perdre), a blanc (vaig perdre i em van treure del casino), a negre (i vaig guanyar una tirada per perdre'n 14 seguides després). Vaig jugar a parell casi sempre perquè si perdia li podia donar la culpa a l'altra meitat i ara que jug a imparell perd per simple falta de compensació.

Un diria que val més aixecar-se de la taula i gastar-se els pròxims 5 o 6 milions per pagar la puta de luxe que remena ses mames mentre tira els daus a la taula del costat, però què vols que te digui Jesús Vázquez... "hemos venido a jugar!!" (públic que embojeix al meu darrera). Per dues raons: perquè quan se m'acabi la pasta m'agradaria poder dir que l'he gastada jugant i no que vaig invertir a Bonos del Estado (un valor seguro) i perquè les mames de plàstic són més guais de mirar que de tocar.

Minutos musicales con Antonio Luque:

Del Montón (Sr. Chinarro)

Cerca fue del castillo,
el de San Sebastián,
de las barcas que amarran
a la orilla del mar.

Nunca tú me quisiste,
yo vi ponerse el sol,
calabaza gigante:
ay, qué miedo me dio.

Pudo ser un amor del montón,
pero todo el montón era mío.

Y perdí la cabeza
y toqué pronto fondo.
Y se fue un pescador
al son del cante jondo.

Yo miraba al castillo
y me creía Franz Kafka,
y escribí una canción
que acabé en una tasca.

Pudo ser un amor del montón,
pero todo el montón era mío.

Pudo ser, pero nunca fue nada
y en nada se queda el montón.

Pudo ser un amor del montón,
pero todo el montón,
pero todo el montón,
pero todo el montón era mío.

Cerca fue del castillo,
el de San Sebastián,
de las barcas que amarran
a la orilla del mar.

-         Oh! Déu meu! No em puc creure que hagi estat tan cec....

-         Saps que les babes de caragol regeneren la seva closca quan es trenca?

-         T'estim.

Crip crap, no és una onomatopeia ni és res, gimme una guitarra de rock i te'n faré cinc cèntims. Jo no en sé massa però en sé més que tu, i escoltar-te tocar seria igual que esclatar en bombolles de whisky... i jo només bec pomada..

Saps? quan un no sap tocar res, canta, i jo no me sé callar ni quan bec ni quan me destrossen els genolls a base de pregar.

Què va ser abans? La confiança o l'oi? Estic intentant posar en dubte que sigui la confiança la que admet gairebé com un efecte secundari o com un mal col·lateral l'oi. És cert que quan coneixes una persona te poses la camisa que té menys taques i que si bé no està planxada, almenys l'hem tenguda penjada un parell de dies i les arrugues no són massa evidents. Intentam fer bona oloreta, fins i tot potser que ens dutxem abans de sortir de casa. Aquestes coses que se fan per causar una bona primera impressió.

Quan xerres per primera vegada amb una persona no mostres directament el material del que estàs fet. No vol dir que se diguin mentides, però pots mostrar interès per la seva absurda teoria social que considera que l'ésser humà i l'éssera humana estan involucionant per no sé quina mescla de programes de televisió i residus tòxics a l'atmosfera. És prest encara per dir allò "au tira, deixa de marejar-me... patina t'he dit!" Encara no hi ha confiança....

Però què passa si ho observam des de l'altre cantó? Si l'arada per una vegada és la que duu al bou? Hi ha persones que des del primer moment et tracten amb una confiança màxima, s'estalvien la fase prèvia de respecte i anàlisi i si no són subnormals de merda (aquest és el nom científic) poden resultar simpàtics, i es diuen frases com "és com si ja mos coneguéssim d'abans". Un comportament arriscat, irrespectuós, de crua sinceritat pot comportar una confiança major en menor temps.

La virtut està al mig, és una d'aquestes frases que tots la donam per certa: "entre poc i massa, sa mesura passa". El problema és que el mig depèn de moltes coses. En teoria és el punt equidistant entre dos extrems, si cercam un mig absolut hauria de ser el punt intermig entre els dos extrems finals. És a dir que per trobar el mig hauríem de caminar fins al final de tot, fins allà on s'acaba realment la nostra línia imaginària a la que volem centrar-mos. Si arribàssim a trobar aquest "final" hauríem de girar cua, i descaminar el camí recorregut fins arribar allà on estàvem en bon principi, passar de llarg i seguir endavant fins a l'altre extrem del camí i arribar a un extrem, a l'altre final.

Però, i si una vegada trobat el centre, un geni creatiu (que consideraríem un malalt mental) decidís, no només allunyar-se del centre, sinó botar una de les barreres dels nostres principis-finals i assentar-se un poc més a l'esquerra o un poc més a la dreta? Ell seria un malalt mental, però hauria estirat el límit un poc més, per tant, el nostre centre s'hauria desplaçat cap al seu extrem (la meitat de la distància que ell ha sobrepassat el límit). Per tant, un extremista redefineix la "línia absoluta", mou el centre i estira la virtut cap al seu extrem. 

Podríem definir dos postures de comprensió del nostre món, del nostre sistema social i vital: Aquells que cercam la virtut, cercam desesperadament el centre i passam la vida mesurant d'un extrem a l'altre i dividint per dos; i aquells que anam redefinint els límits, botant valles, allargant i escurçant la nostra "línia absoluta" i d'alguna manera, movent la virtut i totes les persones que la  persegueixen. 

P.S.: "El País Semanal" fa un reportatge explicant la vida i miracles del Príncep d'Astúries i la seva història lligada a la del Premi Príncep d'Astúries que ha anat evolucionant amb ell convertint-se tots dos en referents socials de la nostra època... mentrestant "La Razón" insisteix en que ZP és l'aliat principal dels assassins i dels terroristes... Pregunta d'examen: "Cap on diríeu que s'està desplaçant el nostre centre absolut i, amb ell, la tan desitjada virtut? Justifica la teva resposta"

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Bloc de BalearWeb

• A...part
• Quieto
• Els fills del mal
• Enmig del desert
• Què és?
• Tiempo
• Crònica d'un absurd en 7 actes
• El día que me convertí en chicle
• Así que vas a salir de marcha, eh?
• Somniant

• General [80]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom