arcjove

Una mosca embogeix dins la cuina. Els cans ho fan just a l'hora de menjar i les mosques quan saben que ha de ploure. La pluja està tot al voltant de la ciutat, entre els carrers buits de diumenge, davall dels tacons de les padrines que van a dinar paella amb la família, entre els contenidors de fems que pateixen una ressaca del dissabte, a les rodes d'un skate sobre l'asfalt d'un xaval de quinze anys que escolta Radiohead a l'iPod però duu camisetes de 50cent. La pluja se mescla amb la polució invisible i un pare mira per la finestra i pensa en la qualitat del semen i passa pena perquè sa mare encara no ha arribat i s'emprenya perquè li ha dit al seu fill que arribàs prest i perquè sa dona ja ha tirat l'arrós.

Jo me pos el xàndal perquè ja sé que no sortiré de casa en tot el dia, entr a la cuina i me recolz a la gelera. Mir la mosca gegantina que canvia de direcció a tota velocitat i brunzeix com si volgués fugir però no sabés cap a on ni de què. Presa de la seva ignorància, presa d'un instint absurd que la fa voltar i voltar i cridar com si la fatalitat estigués propera i tot i que fugir en cercles sigui absurd, no fer-ho i deixar-se estar seria una insensatesa. Mir un tros de ciutat i me sent atrapat i començ a girar i cridar en cercles... o no, encara estic aquí mateix amb la cara aferrada a la porta de la gelera, en silenci. La mosca està quieta sobre la taula. 

La ciutat també està atrapada de pluja, envoltada d'aigua que sura a l'aire però que no romp, no cau, no toca el terra. Només enfosqueix els edificis i les terrasses, i la parada d'autobús on una padrina espera el 67 i la finestra de messenger del seu nét que mira durant 16 segons o 3 minuts el nick d'ella i que després de tremolar en algun punt entre el pàncrees i el genoll esquerre decideix apagar l'ordinador.

Jo entr a l'habitació, me deix crucificar per Enrique Morente i pens en les flors grogues que ara me sonen tan llunyanes. Tenc fred als dits dels peus però obr la finestra per assegurar-me de que tot segueixi al seu lloc i quan ho faig, el brunzir d'una mosca passa just al costat de la meva orella esquerra i fuig finestra enllà, ciutat enllà, pluja enllà.

Després, el silenci.

Una vegada vaig conèixer una dona que quan es va cansar de jugar amb mi als escacs va tirar el meu rei; en conec una que fa natació sincronitzada a les arenes movents i només surt a respirar un pic cada 9 o 10 mesos i quan ho fa m'ofega; en sé d'una que entre el seu llit i la prestatgeria de l'habitació hi té la mar; aquella d'allà es va enamorar del fred i el rovell de les barres de ferro de la seva presó; aquesta em diu que no moriré avui... i jo la crec.

Sí, la crec, perquè avui seuré enmig del món i miraré totes les dones que he conegut i totes les que he de conèixer encara i no, no entendré res, però posaré a Jaime Urrutia de fons i riuré amb la boca ben oberta, amb moltes "j" i moltes "a". Sí, això és lo que faré avui.

 

Maribel

Dios como me gusta Maribel
tan sencilla y entradita en carnes
ese prototipo de mujer
que hay que darle de comer a parte.

Anda preocupada Maribel
por su contundente silueta
dice que ha dejado de comer
que se ha puesto a régimen y a dieta.

Maribel Maribel
no te amargues la vida
y asienta tu culazo en mis rodillas
por tus besos Maribel
por tus besos Maribel daría la vida.

Yo la llamo mi gordita
y ella se mea de risa 
por que en el fondo sabe 
que me gusta Maribel.

Es un puro encanto Maribel
es un verdadero monumento
dice que ha dejado de comer
pero no lo creo de momento.

Yo la llamo mi gordita
y ella se mea de risa
por que en el fondo sabe
que me gusta Maribel.

Maribel Maribel
cuéntame tus cosillas
y asienta tu culazo en mis rodillas
por tus besos Maribel
por tus besos Maribel daría la vida.

Dios como me gustas Maribel
Maribel Maribel Mari Mari Maribel
muero por tus huesos mi gordita
mira tú mira mira mira eh
Dios como me gusta Maribel
raca raca tumba chumba chunga tumba chunga eh
muero por tus besos
daría la vida.

Dios como me gustas Maribel
Maribel Maribel Mari Mari Maribel
muero por tus huesos mi gordita
mira tú mira mira mira eh
Dios como me gusta Maribel
raca chu raca chu mi riqui raca
muero por tus besos
daría la vida

daría la vida. 

... y no sé cómo hemos llegado aquí pero paseamos juntos cogidos de la mano por la playa. Un viento helado hace que el silencio sea menos frío y miramos hacia el final donde las imágenes son borrosas y las olas estallan como cristales contra la roca. Me miras y sin sonreír te metes en mis costillas y tiemblo un poco sin que lo notes. Me das un beso en la frente y dices: "vamos a casa".

Ahora subo como un caracol al poste de la luz y me quedo muy quieto viendo como te alejas por la carretera, supongo que hacia casa. Entonces lloro discretamente mirando cada paso que das y dibujo una película de babas o mocos que marcan la madera señalándome directamente a mí o aún peor, señalando el sitio del que vine.

Muy quieto, callado. No te vas a girar, pero si lo hicieras tampoco podrías verme.

N. 

Fet a la idea, el mal tornarà a governar fins al judici final. El sofre se mastega pels carrers regats amb pixades de cervesa i se fa més difícil respirar com més t'apropes al centre de la ciutat.

Vaig estar aquest cap de setmana al Summercase i creu-me, els fills de Lucifer estan més rotunds que mai. Grinderman reventa els escenaris amb guitarres descomunals i unes bateries que sonen com el teu propi crani en obrir-se. Nick Cave és bon amic del primer ministre dels vampirs i del bigot li regalima sang de verge; d'entre els vampirs, potser J n'és el més perillós, amb falsa parsimònia ha aixecat els tablaos granadins i ens mostra unes escales de graons roents que duen de cap a l'infern on es va criar, Los Planetas representen una generació feta de fades perverses i cabres, no els sents cridar boigs als concerts? Posen la pell de gallina; en quant a Primal Scream, ara ens volen fer creure que s'han centrat que volen fer un gir cap a la llum, només són cants de sirena, i precisament són les sirenes de Swastika Eyes, que quan t'hagis relaxat, t'hauran fet esclatar les costelles i amb elles els budells, el fetge i el cor, si és que encara te'n queda; potser l'aparició més recent de maldat i la que recrea el bon estat de forma de les tenebres és la de Biffy Clyro, Sam Neil no dissimula els seus orígens i en la seva forma més grotesca, cobert de tatuatges, amb uns pantalons fets de la carn d'algun diable, desencaixa el cap del coll escopint àcid pels cabells i fent tronar el terra... bestial; finalment l'aparició més terrible, precisament potser per la seva elegància i la determinació que li atorga la convicció fatal és la d'Interpol, Paul Banks, malcriat a la casa de Satanàs, passeja la seva preeminència per l'escenari i fon les ànimes amb la seva mirada de foc... està clar que hem pecat i que patirem l'ira de Déu tant com hem gaudit l'eufòria de les tenebres.

L'esperança del cel i de la pau? No en aquest temps ni en aquest lloc. Els que ens van fer riure, cantar i botar com Els Pets (revival), Cornelius (ritmillos y lucecitas), Antònia Font (mos estima a tots igual), Hidrogenesse (yo he venido de mi casa) o Mishima (encara no se pot creure que omplís la carpa), els representants de "los chicos buenos" i de la puresa de l'esperit de l'alegria, varen trobar la major complicitat del públic amb cançons com Aquesta cançó és per mi, Astronauta rimador ("...senyora, com se pot imaginar a mi tot això me sua soberanament sa po..."), No hay nada más triste o Un tros de fang (la desesperació feta cançó). No fa falta dir que la seducció de la foscor es va fer evident i ves a saber si no els trobam d'aquí un any sortint a escena entre fums i focus vermells, una vegada hagin venut l'ànima al millor postor. 

El Maligno, dius? No em facis riure...

 

 

Hi ha al desert un terreny tancat d'uns 30 metres quadrats. El sol hi pega de ple des de primera hora del matí fins la posta de sol. Resulta casi surrealista des del cel, ja que entre quilòmetres d'arena, de dunes i llum blanca, una petita tanca de fusta verda roïda pels anys fa un rectangle ínfim que no tanca altra cosa més que més arena.

No obstant, a les 7:32 del matí i a les 20:32 del vespre, cada dia s'obra l'increïble. Abans que el sol hagi sortit de tot al matí i abans que fugi del tot al vespre, quan les llums són encara rosades al matí i quan es tornen taronges al vespre, una petita peça metàl·lica s'alça enmig del redol i comença a esquitxar aigua fent cercles. El petit aspersor se remena espasmòdicament banyant centímetre a centímetre cada racó del tancat dibuixant un cercle cada vegada més fosc. El seu cant escandalitza el silenci desèrtic durant exactament 23 minuts, tant al matí com al vespre. Embogeix de forma organitzada i regular, sempre fent el mateix recorregut, girant en el sentit contrari a les busques del rellotge, començant al sudest i acabant, tres voltes més tard exactament en el mateix punt on, esgotat acota el cap.

I així com acota el cap, abans que hagin passat cinc minuts, l'arena ja ha xuclat l'aigua i l'ha fet desaparèixer així com el silenci ha fet desaparèixer la remor del seu ball. I l'arena torna a ser blanca i eixuta i buida i callada a les 8 del matí, que és quan sona el meu despertador; l'arena callada, buida, eixuta i blanca a les 9 del vespre, que és quan arribes del gimnàs.

Segurament és més difícil creure en els miracles que que de fet succeeixin, però hi ha un racó de la tanca on la fusta fa ombra uns segons més i d'on s'intueix el mormol d'un card que comença a treure el cap, o almenys això m'ha dit que ha vist un explorador de tres anys des del seu avió de paper.

 

Se m'oblida. I és tan senzill com això, que se m'oblida allò que ja havia après. Avui he recordat aquell dia en que me van deixar per darrera vegada, aquell dia massa lleuger com per poder assimilar la gravetat de l'assumpte. També recordava el dia en que vaig obrir calaixos i omplir-me els tous dels dits de paper, i que enlloc de deixar-hi les meves empremtes, el paper me'n va deixar les seves. I supòs que no vaig escoltar quan algú em va recriminar fer una cosa com aquella, o potser sí, però he tornat a fer-ho. He obert un calaix i m'he trobat de cara amb l'amor.

No, no obris les botelles de cava. L'amor estava al paper i al paper ja saps que les coses no són, reboten allò que algú els va cantar a cau d'orella un dia. I la resta és evident, no he pogut enfonyar els dits en aquella idea d'algues i sal, però sí he pensat que tot i que no hi pugui tornar, sempre podré dir que jo vaig estar-hi. Que jo he sentit aquella remor sagrada a la punta dels meus ulls, que he jugat a agafar-nos de la mà i a deixar de ser per poder notar, que he tengut el coratge de lligar la meva ànima a un destí que no era el meu i veure'm rodar muntanya avall.

I ja ho sé, no sortiré als llibres d'història, ni lloaran el meu coratge cançons èlfiques, ni cap nin m'assenyalarà pel carrer amb espurnes als ulls, però jo sé que vaig arribar més enfora que molts, que he deixat que em banyés per dins i que fos part de mi. Almenys jo ho sé.

 

Antes de que la última de las semillas se haya desprendido de mis muelas me habrás dejado de mirar.

Miro al cielo o al techo de una estación de ferrocarril y siento vértigo, me asustan más las alturas cuando las veo desde abajo y todo se hace tan grande que a veces dudo de poder mantenerme en pie.

Me cruzo con las señoras y apago sus sueños. Rompo el hilo invisible entre un escaparate de ropa premoderna y los ojos de ella, rompo el hilo de baba entre aquella y el sonajero de ese bebé... Me cruzo y aun sin verme se acuerdan de que llegan tarde al trabajo, de que tienen hora con el cardiólogo, de que son casi las nueve.

Me zambullo en mí mismo y me acuerdo de que ya había aprendido alguna vez que no se trataba de mirar hacia arriba, de poner un listón, que la vida es conocerse y conocerlas. Se me olvidó que tenía que empaparme sin apuntar. 

9:30 - Tenc temps, ja estic de pont i m'enred als llençols, faig mitja volta i mir si ja s'ha baixat la peli que ahir a les 2:30 de la matinada estava a punt a punt a punt. No, res. No s'ha baixat res. Sí, hi ha connexió. Des del llit me connect al msn. Me trob a una de les noves intocables, intent esser la persona més agradable del món, crec que me'n surt bastant bé quan me diu que sóc graciós i afegeix "jiji", però després ho relaciona amb que sóc un borratxo, i crec que té raó. Hòstia! He d'anar a comprar el Xori. Na Maria me situa amb tres frases tot el que serà la festa de dia i on i quan i qui, i bé, jo no sé molt bé per què hi vaig però fa tres anys que m'ho pas bé mentre hi ha al sol estampat a la meva cara i bec pomada. De nit no. De nit vaig aprendre el primer any que s'ha de fugir...

11:30 - Surt del llit mentre la plutònica me diu que li faig oi, i això que no me veu. Ella tampoc fa pont i també ha viscut l'arquifesta de dia algun any i s'imaginarà a sí mateixa servint-se un cubata enlloc de mostres de l'aigua de la depuradora de Lloseta que ha d'analitzar de forma repetitiva dia rera dia. Una aigua semblant a la que la dutxa me tira per sobre. El sol me pega a la cara fins i tot dins la dutxa, fins que me n'adon que mentre me pos el xampú puc veure unes oficines a poc més de 100 metres i si jo puc veure a aquella secretària que tecleja concentrada, ella me deu poder veure a mi. Tanc la finestra i me pos tots els productes que tenc: xampú, gel, gel íntim, suavitzant i crema de cara que ajuda a despertar la pell i reblaneix la barba, i jo no m'afait. Surt al carrer fent una olor deliciosa. Me besaria a mi mateix si pogués.

12:00 - El barri de Gràcia de dia és preciós, vull posar-me a cantar com en una peli de Disney i que em saludi el forner i el senyor que ven ous i pasta i el paqui del cantó i les senyores que somriuen entre xarxes infinites d'arrues. Sona Odissea Trenta Mil a les meves orelles i ric amb l'absurd. Bon dia, una botella de Gin Xoriguer i dues de Kas llimona... de dos litres, clar. Arrib a casa i en Vicentín està prenent el sol, li peg un xiulo i me dóna la sensació que tot Metrovacesa se gira. Me tir al sofà i veig un programa - concurs on una senyora s'arrisca a dir 8 països amb més d'una llengua oficial: Kenia, Xina, Holanda i 5 més entre els que no està Espanya, somriu sorpresa quan li diuen que aquí n'hi ha més d'una.

13:30 - Me faig dos sandvitxos de xistorra, york i formatge, trasllat el Xori i la Kas del congelador a la meva motxila i surt al carrer de nou. Fa un vent fred, però jo vaig amb màniga curta i la meva camiseta diu que Hace un huevo de caló. Al metro mir a una dona russa que me mira i va mirant cada aturada a veure si és la seva, la seva és Les Corts i la meva Palau Reial i arrib a la facultat d'arquitectura i ja m'estan esperant sense tenir clar si vendria.

14:45 - Me faig la primera pomada amb aires de ritual, sé que és la primera de quaranta - dues però és com si aquella fos determinant. Estic convençut que el sol fa que la pomada tengui un gust especial, deliciós. L'edifici de l'ETSAB és com una profunda estació de metro, te vas enfonyant cap avall i cap el fons, però cada poc hi ha sortides a la terrassa. La llum de dins és encara més tènue que a les estacions de metro i la gent puja i baixa corrent, però van amb camisetes de tirants i amb cubatas a les mans. És una gran festa. Me n'adon que estic envoltat de 3 o 4 futures arquitectes que beuen del meu Xori. No sé de què xerren però me sent bé, deu ser el sol. Després hi ha més gent, apareixen futurs arquitectes, apareix en Toni amb una caixota i li pos una pomada, després desapareixen tots tres, Toni, caixota i pomada i després apareix amb pomada sense caixota. Hi ha els meus companys de despatx que miren i remiren les futures arquitectes i jo també mir molt i el sol a mi.

17:00 - Estic gat. Ja estic gat i content. Vaig a cercar en David i amb ell a cercar birres, mil o dos mil. En Toni, en Fernando, en David i jo mos feim fotos com una mena de gent guai. Pujam i baixam les escales del metro i acabam al pàrquing Discoderch. No se veu res. Si hi ha nines no se veuen però aquí estam, crec que aguantam entre 2 i 20 minuts. En Toni me diu algo de que li han trucat de la Penya... no ho entenc. Me passa el seu mòbil, Hola, sí Santiago Ramis soc jo, em faran un homenatge, jajaja, ah què guai, Judit no? Jajaja. Na Judit riu i jo també ric perquè ella sap que vaig gat i que no són ni les 18:00 i xerr amb ulls de Garfield i la intent seduïr, supòs que la convid a la festa, ella me cita pel dia següent a les oficines del club.

Nit - Jo sé que quan se'n va el sol a la festa d'arquitectura jo he d'anar a casa i esperar que torni a sortir al dia següent, ho sé molt bé. Tancar-me a l'habitació i amagar-me davall el llit, però tenim un sopar. Tot passa ràpid, arriba na Jose, arriba en Bandini, bevem birra cada vegada més calenta i després menjam pizzes tarradelles i miram una imatge de Silenci? sponsored by Llucia Ramis, ric i n'estic orgullós i la telefon i diu que se'n va de marxa, no jo no. Jo me'n vaig al llit, tira a tira amb l'iPod i cant cridant Some Girls Are Bigger Than Others, els guiris gats me miren i riuen. Quan arrib al llit sé que m'he salvat. me connect al msn i veig a una de les noves intocables, intent esser la persona més agradable del món i crec que me'n surt bastant bé quan me diu que sóc graciós i fa un obert "jaja". Després tanc els ulls, borratxo, gat com una monea.

L'i-Pod està ple de sorpreses. El més difícil és encertar, però el passat divendres ho vaig fer. Vaig donar-li un marge de confiança a algú de qui obviaré el nom per respecte mutu, perquè no crec que a cap dels dos ens convengui que se'ns relacioni.

La qüestió és que va ser posar-me els cascos blancs i començar a pegar botets pel carrer, caminar ràpid i somriure com un pardalot. Feia sol i les nines me miraven i reien desviant la mirada. Vaig carregar les piles com per poder anar a jugar i tornar a córrer i botar com quan era un cadet.

Frases com "mi nueva vida", "hoy empieza...", "no más...", "prometo no protestar" cristalitzaven al meu cap i poc a poc me convertia en un standard del pop postmodern. Nananarananaaaaaa, papapapaparapapaaaaa. Fiu! Kapow! Chuli chuli...! 

Durant aproximadament 24 hores vaig ser una persona simpàtica. Reia i cantava al sol i la gent deia coses com: "Yago? Sí, es un chico majo, no?" I jo aclucava l'ull i entre dents feia un parapapáaaaaaa. I m'ho vaig passar chupiguai.

 

Prefiero no

Todo el mundo necesita respirar,

no hay quien pueda permitirse no parar,

demasiada incertidumbre, demasiada autosuficiencia.

Hoy te he visto presumiendo por comprar

unas cuantas casas más en Second Life,

la verdad es que me confunde tu mercantilista incontinencia.

 

Pero prefiero no hablar ...

 

(Prefiero.)

 

No, no, prefiero no molestar.

No, no, prefiero no reclamar.

No, no, prefiero no criticar todas las cosas sin parar.

 

No, no, prefiero no fastidiar.

No, no, prefiero no murmurar.

No, no, prefiero no ser un tonto resentido nunca más.

 

Ese tipo que presenta el matinal

se hace el listo pero copia a los demás,

no tiene opinión de nada y si convence es pura coincidencia.

Tertulianos que se prestan a opinar

de las cosas que hacen todos los demás,

les ponen notas y les gritan frases de autocomplacencia.

 

Pero prefiero no hablar ...

 

(Prefiero.)

 

No, no, prefiero no molestar.

No, no, prefiero no reclamar.

No, no, prefiero no criticar todas las cosas sin parar.

 

No, no, prefiero no fastidiar.

No, no, prefiero no murmurar.

No, no, prefiero no ser un tonto resentido nunca más.

 

(Prefiero.)

 

No, no, prefiero no molestar.

No, no, prefiero no reclamar.

No, no, prefiero no criticar todas las cosas sin parar.

 

No, no, prefiero no fastidiar.

No, no, prefiero no murmurar.

No, no, prefiero no ser un tonto resentido nunca más.

 

Lo había hablado con Chinaski un par de días antes. Me dijo: "Ni lo intentes". Me dijo que lo olvidara, que era un marica. Hable con Fante también, me dijo que la primavera iba a llegar, que tuviera paciencia. No me atreví a decirle que la primavera ya había llegado, que Bandini y yo lo sabíamos. Así que creímos que podríamos.

Allí estábamos, 2 Bandinis en medio de la pista, con 500 cometas Halley viniendo por todas partes. Hablé con el hijo del Pepino, de la presentadora de Barcelona TV, de Rusia, del efecto Boomerang. Buenísima disposición.

Ellas nos eligieron, como siempre. El producto es un buen producto, se vende bien, pero no se vende sólo. Así que hablé con Dios, pero no le oía con la música; hablé a gritos con mi conciencia y con mi cobardía, no llegamos a ningún acuerdo; hablé con Albertina y lo tenía clarísimo.

Hablé con todos pero con ella no, a ella no le dije absolutamente nada.

Así que cada uno se fue a su casa, Fante, Chinaski y Dios se fueron a la de todos y supongo que ella iría a casa de alguno que le hablara.

Yo le escribí un sms a Margarita y otro a Xim mientras en mis oídos estallaban unas canciones desde el iPod creo que de REM. Cuando entraba por la puerta el aleatorio me dio una última estocada: Limousinas de Love of Lesbian.

Buena disposición, malísima definición de cara a puerta. Me he despertado a las 2, pero ya eran las 3.

 

He somniat amb tu fa una estona. He somniat que passejàvem junts per un port on no sé si hem passejat mai junts i t'agafava per les espatlles perquè passàssim acotats per sota d'un pi o un tamarell mal podat. Hi havia molta gent i jo me fixava sense mirar en els meus coneguts a la porta del bar que ens miraven i pensaven que estaves amb mi. Sé que a l'instant o bé no hi havia gent o bé no m'importava i et posava contra la paret i crec que ja no era el matí i era la nit i feia fred... però tampoc importa. Et mirava i justificava amb els ulls que sé com estan les coses però t'intentava besar, tu tiraves el cap enrera amb un somriure incòmode, fugint. Jo m'he apropat a tu tant que t'he perdut de vista i quan m'he tornat a separar m'he vist reflectit supòs que recriminant-me no aprendre.

Després hi havia un pla llunyà d'una habitació petita com la cel·la d'un monestir o una habitació humida d'un apartament llogat a Portocolom, allà on fa una estona passàvem per davall un tamarell... crec que simbolitzava la solitud i la fredor. No sé si jo estava tirat a un llit de llençols humits o segut mirant a la porta.

Primer pla d'una porta de fusta fosca amb un forat crullat per on mirar, amb un vidre en segon pla, com una mirilla grotesca. Només s'hi veia el repla fosc en tons verds. El vidre estava tacat de pintura vermella i crec que verda també.

No sé si somniava quan he pensat en el teu novio. Però després he pensat que havia d'estar content per tu i totes aquestes coses altruistes. Supòs que me sent així perquè me sentia una altra cosa amb tu. Me fa ràbia que els estereotips americans hagin pervertit tots els sentiments i que ara dir que me sentia complet soni terriblement absurd. I és que en realitat no me sentia complet, me sentia més gran, amb més significat crec.

Ara fa un temps que sé que soc important, que soc independent, autosuficient.. que jo, sol, soc alguna cosa. Però me sorprenc enyorant el que era quan érem. No a tu, no a mi amb tu, no a nosaltres, crec que el que me falta és la part de la suma que fa que el tot sigui més que els factors, la cola que fa que un i un siguin 2,2 i no 2. El ciment que tapa les juntes. Me falta 0,2 de no sé què. De la màgia que fa que el blau i el groc pintin verd, supòs. 

Intent trobar una imatge que expressi aquest somni i me sorprenc evitant cors xapats en dos i convençut que hi ha una imatge que mostra en detall el relleu irregular d'una de les parts i les esquerdes i estelles...

 

Llévame contigo a la sima de los huesos. Allí donde los cortes son superficiales y las palabras profundas. Háblame de todos esos genios como si yo fuera las gemelas de Gran Hermano y no las de la habitación con espejo. Guárdate las 60 monedas de plata para el bus de Chinarro. Dame la mano, cógeme del intestino... grueso. ¿No tienes nada más que decir? No. Nada más que decir. ¿Es todo lo que se te ocurre?

Me despierto catatónico. No puedo moverme y respiro por la boca y me ahogo como un besugo en una terraza. Tengo la boca abierta y seca. He dormido toda la noche con la boca abierta, lo sé porque cuando paso la lengua no sólo rasca sino que además, hay una costra pegada en el paladar. 

Veinte minutos después me levanto. Yerro en mis tres primeros intentos de meter el pie en la zapatilla. Finalmente lo consigo y un pequeño tumbo me lleva a chocarme con la puerta de la habitación. En el baño sigo lamiéndome el paladar mientras meo durante dos o tres horas. Qué chorrazo! Me lavo la cara, me lavo los dientes. Me desprendo del ente que habitaba mi boca. Sí, da asco.

Avanzo por el pasillo. Salón. Feliz año huevo! Me tumbo en el sofá. Gruñidos y ruiditos debajo de la manta. Intento pronunciar mentalmente Garmisch - Hersenkisher, Partenkischner..., Happonen, Noriaki Kasai, Schlierenzauer... Schlierenzauer vuela mucho mucho y llega a 141 metros... qué pereza volar.

Acabo comiendo pan y queso y jamón y sobrasada y viendo a Patricia Conde y Ángel Martín... lo mismo que ayer antes de las uvas. Recuerdo a Master Card... El Pacman rojo se comió 6 y el amarillo 6 también.

He visto un montón de billetes de 50 esta semana. Ayer vi un billete de 100. Irene se aferró a él y sonrió. El de detrás del billete iba muy guapote. Un hombre de pro. Yo, mientras, lamía a todo el mundo y a sus copas con un matasuegras... como un colibrí de más de 100 kilos... no soy un colibrí, no soy un hombre de pro.

Allí estaba la rubia pletórica. Allí estaba también la mujer a la que me declaré por primera vez en la vida, supongo que esas cosas se recuerdan. Recuerdo verla llorar y pedirle perdón por haber sido demasiado sincero y no haber sabido mantener los sentimientos inadecuados bajo llave. Ya no me pasa eso, ya no me asomo a la reja.

En el Soho hay muchísimas rubias, pequeñitas con acento, apretadas con jamones de la sierra gallega importados de lo más nórdico, la jefa está borracha... tendrá que trabajar Irene. La jefa se va a casa... Irene se viene con nosotros.

Fotografías. Yago, fotografía... Yo fotografío. Luego me planto en el centro. Miles de menores de 20 años y micromujeres me empujan y me pegan en los tobillos... me duelen mucho los tobillos. No parece grave, esperemos que sea sólo el golpe. Le pido a Xim que me ponga una, él me dice que sí y ya no recuerdo cuál había pedido, pero me la pone.

Vámonos. Adiós. Adiós Irene, te quedas?, adiós. Hace frío, comemos un kebab, me ensucio. María! "¿Ves? Él se levanta". No me levanto, estoy comiendo. Te acuerdas cuando me preguntaste si te quería? No me voy a levantar nunca.

Duermo en una parada de bus... duermo.... en lo más profundo del sueño. Yago! YAGO! Soy yo, creo. Abro los ojos, hay 200 personas en la parada... el bus pasa de largo. Me acuerdo de aquella madrugada saliendo del Fòrum. Nos pasó lo mismo y caminamos... pero ahora hacía frío y el frío nos da prisas. Caminamos de prisa.

Luego hubo un taxi. Saqué un billete de 5 euros y se lo di a alguien... ese es mi billete, el de 5. Una carrera hasta casa... me río. Me meto en la cama. Envío 40 sms... no quiero dormir sólo hoy. Suena el movil. Una ex. Feliz año huevo.

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Bloc de BalearWeb

«	Novembre 2008					»
Dl	Dm	Dc	Dj	Dv	Ds	Dg
					1	2
3	4	5	6	7	8	9
10	11	12	13	14	15	16
17	18	19	20	21	22	23
24	25	26	27	28	29	30

• A la llam sa va apagar
• A...part
• Quieto
• Els fills del mal
• Enmig del desert
• Què és?
• Tiempo
• Crònica d'un absurd en 7 actes
• El día que me convertí en chicle
• Así que vas a salir de marcha, eh?

• General [81]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom