arcjove

Fet a la idea, el mal tornarà a governar fins al judici final. El sofre se mastega pels carrers regats amb pixades de cervesa i se fa més difícil respirar com més t'apropes al centre de la ciutat.

Vaig estar aquest cap de setmana al Summercase i creu-me, els fills de Lucifer estan més rotunds que mai. Grinderman reventa els escenaris amb guitarres descomunals i unes bateries que sonen com el teu propi crani en obrir-se. Nick Cave és bon amic del primer ministre dels vampirs i del bigot li regalima sang de verge; d'entre els vampirs, potser J n'és el més perillós, amb falsa parsimònia ha aixecat els tablaos granadins i ens mostra unes escales de graons roents que duen de cap a l'infern on es va criar, Los Planetas representen una generació feta de fades perverses i cabres, no els sents cridar boigs als concerts? Posen la pell de gallina; en quant a Primal Scream, ara ens volen fer creure que s'han centrat que volen fer un gir cap a la llum, només són cants de sirena, i precisament són les sirenes de Swastika Eyes, que quan t'hagis relaxat, t'hauran fet esclatar les costelles i amb elles els budells, el fetge i el cor, si és que encara te'n queda; potser l'aparició més recent de maldat i la que recrea el bon estat de forma de les tenebres és la de Biffy Clyro, Sam Neil no dissimula els seus orígens i en la seva forma més grotesca, cobert de tatuatges, amb uns pantalons fets de la carn d'algun diable, desencaixa el cap del coll escopint àcid pels cabells i fent tronar el terra... bestial; finalment l'aparició més terrible, precisament potser per la seva elegància i la determinació que li atorga la convicció fatal és la d'Interpol, Paul Banks, malcriat a la casa de Satanàs, passeja la seva preeminència per l'escenari i fon les ànimes amb la seva mirada de foc... està clar que hem pecat i que patirem l'ira de Déu tant com hem gaudit l'eufòria de les tenebres.

L'esperança del cel i de la pau? No en aquest temps ni en aquest lloc. Els que ens van fer riure, cantar i botar com Els Pets (revival), Cornelius (ritmillos y lucecitas), Antònia Font (mos estima a tots igual), Hidrogenesse (yo he venido de mi casa) o Mishima (encara no se pot creure que omplís la carpa), els representants de "los chicos buenos" i de la puresa de l'esperit de l'alegria, varen trobar la major complicitat del públic amb cançons com Aquesta cançó és per mi, Astronauta rimador ("...senyora, com se pot imaginar a mi tot això me sua soberanament sa po..."), No hay nada más triste o Un tros de fang (la desesperació feta cançó). No fa falta dir que la seducció de la foscor es va fer evident i ves a saber si no els trobam d'aquí un any sortint a escena entre fums i focus vermells, una vegada hagin venut l'ànima al millor postor. 

El Maligno, dius? No em facis riure...

Hi ha al desert un terreny tancat d'uns 30 metres quadrats. El sol hi pega de ple des de primera hora del matí fins la posta de sol. Resulta casi surrealista des del cel, ja que entre quilòmetres d'arena, de dunes i llum blanca, una petita tanca de fusta verda roïda pels anys fa un rectangle ínfim que no tanca altra cosa més que més arena.

No obstant, a les 7:32 del matí i a les 20:32 del vespre, cada dia s'obra l'increïble. Abans que el sol hagi sortit de tot al matí i abans que fugi del tot al vespre, quan les llums són encara rosades al matí i quan es tornen taronges al vespre, una petita peça metàl·lica s'alça enmig del redol i comença a esquitxar aigua fent cercles. El petit aspersor se remena espasmòdicament banyant centímetre a centímetre cada racó del tancat dibuixant un cercle cada vegada més fosc. El seu cant escandalitza el silenci desèrtic durant exactament 23 minuts, tant al matí com al vespre. Embogeix de forma organitzada i regular, sempre fent el mateix recorregut, girant en el sentit contrari a les busques del rellotge, començant al sudest i acabant, tres voltes més tard exactament en el mateix punt on, esgotat acota el cap.

I així com acota el cap, abans que hagin passat cinc minuts, l'arena ja ha xuclat l'aigua i l'ha fet desaparèixer així com el silenci ha fet desaparèixer la remor del seu ball. I l'arena torna a ser blanca i eixuta i buida i callada a les 8 del matí, que és quan sona el meu despertador; l'arena callada, buida, eixuta i blanca a les 9 del vespre, que és quan arribes del gimnàs.

Segurament és més difícil creure en els miracles que que de fet succeeixin, però hi ha un racó de la tanca on la fusta fa ombra uns segons més i d'on s'intueix el mormol d'un card que comença a treure el cap, o almenys això m'ha dit que ha vist un explorador de tres anys des del seu avió de paper.

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Bloc de BalearWeb

• A...part
• Quieto
• Els fills del mal
• Enmig del desert
• Què és?
• Tiempo
• Crònica d'un absurd en 7 actes
• El día que me convertí en chicle
• Así que vas a salir de marcha, eh?
• Somniant

• General [80]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom