arcjove

Dios no lo hace con mala intención... pero tiene tendencia a cagarla. El día que recibió mi alma se dio cuenta de que aquello le supondría un problema o como mínimo, supondría tener que tomar una decisión y tratándose de Dios, eso es todo un reto. Se dio cuenta de que la que acababa de llegar no era una de esas almas estándar, ordenadas, organizadas, con sus complejos estándar y sus dudas estándar, ni siquiera el paquete en el que llegó era regular, no era el típico paquete de cartón paralelepipédico, cerrado con cinta aislante marrón y el nombre y la dirección del destinatario en una esquina. Aquello era desconcertante. Se trataba de un paquete alargado y estrecho, como vendado con cinta negra y lleno de bultos irregulares, sin ningún tipo de dirección ni instrucciones de montaje o software de instalación. Era tal como si alguien hubiera vaciado el armario de invierno y hubiera intentado meter todas las prendas en una media de goma negra. Pero aquello era un alma, ¿qué otra cosa podría llegar ahí? Era un alma seguro. Sí, para las cagadas, Dios también es infalible.

Dios, que a eso se dedica de 9 a 14, con pausa para la merienda a las 11:00, buscó un cuerpo donde ensartar aquella alma larguirucha. Según su criterio, el cuerpo para aquella alma debía ser grande, muy grande, gigantesco, lleno de "bonys i forats" a lo Miquel Barceló. Un cuerpo en el que esa alma pudiera acomodarse o incluso, con algo de suerte, crecer y desarrollarse.

En el libro de texto de la editorial Santillana "Cómo ser Dios (o presidente del Real Madrid)", en el Tema 1, aproximadamente en la página 12, queda bastante claro: Para que un cordero desorientado vuelva al redil, debes buscar y mostrarle todo lo que tiene en común con el resto de corderos, para que entienda que sólo allí será aceptado y no quiera estar en ningún otro lugar. Porque sucede que si a un alma irregular le asignas un cuerpo irregular, lejos de crear una regularidad paralela, estás multiplicando la irregularidad por dos y estás creando un engendro indescriptible e incomprensible. Si además son las 10:50, y tus colegas han bajado al café, pero quieres acabar con esto rápido e introduces el alma como de un navajazo por el costado derecho, atravesando el páncreas, y empujas con todas tus fuerzas intentando que se doble hacia abajo y finalmente consiguiendo que ceda unos centímetros chocando el extremo poco después a la altura de la rodilla izquierda y ahí desistes que "joder, ya son las 11!", y dejas la otra mitad de alma fuera del cuerpo, pero incrustada en él... te queda un cuerpo desgarbado, cubierto de "bonys i forats", vacío en un 85% o para ser más exactos, relleno de gases itinerantes y con una especie de alerón invisible de alma que se desgarra y gotea cuando roza las ramas de los arbustos cuando paseas por el campo y que golpea indefectiblemente los moños violetas de las viejas en el autobús: "Perdón... disculpe señora... perdone..."

Fundido a negro en... 5, 4, (3, 2, 1) Dentro.

Camino de noche escuchando los ritmos lisérgicos de Miss Kittin del directo del Sónar. Camino justo por el centro del asfalto, de vuelta a casa. Las farolas parpadean ligeramente a mi alrededor y hacen que mi sombra tiemble, puede que sean las mariposas nocturnas monocromáticas que se estampan contra la luz o puede que el tendido eléctrico público de Palma sea una auténtica mierda, no pienso levantar la cabeza para comprobarlo, sólo voy a mirar mis pies, mis pasos...

Me quito los auriculares y escucho el agua de la Riera bajando en sentido contrario y de repente sé que una terrible tormenta de verano está descargando justo en el centro de Barcelona. Cae a chorro en la que hasta el momento había sido la noche más calurosa del año. Los padres de familia, se acercan a la ventana y observan una lluvia gruesa y furiosa que cae a escasamente un palmo de su gigantesca barriga, justo al otro lado del cristal y se estremecen sólo un poco antes de girarse y volver a la cama. El alcantarillado no da más de sí y la ciudad se empieza a inundar a un ritmo frenético. Un chaval corre con el agua hasta las rodillas cruzando Còrsega a la altura de Torrent de l'Olla, un terrible sentimiento de reconquista le azota el espíritu y el sentido común, y él salta sobre las olas de barro a lo Hasselhoff cuando por su derecha le adelanta una excavadora amarilla arrastrada por la corriente que cae pocos metros más abajo dentro de una zanja descomunal que destripa el carril norte de la Diagonal.

... mis pasos que se acercan hacia esta acera sin pavimento. De la sombra de mi izquierda sale un gato negro que camina a mi lado sin mirarme. Creo que se me cruzará por delante, pero sencillamente sigue caminando tranquilo junto a mí, con la cabeza alta. Cuando me giro, veo que detrás van llegando más y más gatos, todos negros, todos mirando hacia delante, siguiendo mis pasos, confiados en que les guíe hacia su destino. Levanto una ceja y sigo caminando por esta acera sin baldosas, cubierta de hierbajos, camino con mi capa larguísima de mala suerte y fatalidad, camino arrastrando 1.456 gatos negros. Y ya estoy llegando.

I quan aixec la vista del llibre i mir per la finestra de l'avió no hi ha referències. Bé, el cel és adalt i el mar és abaix, però res tangible, res estàtic. Sent la veu del comandant que es dirigeix a mi per l'altaveu amb un sistema que només jo puc sentir, tot i que l'avió està ple de passatgers: "Yago, que no sé què passa, que ja hauríem d'haver arribat però no podem tocar terra perquè no hi és... no hi ha terra, la terra que hi havia d'haver aquí no hi és." I no ho diu nerviós, no és pànic el que reflecteix la seva veu, sino una mena de melangia, una confirmació de lo ineludible.

Me qued mirant el mar i veig alguns vaixells que naveguen en cercles com si repetint la maniobra d'aproximació aconseguissin que aparegués el port, però només hi ha mar i els capitans es miren uns als altres com si ja sabessin que això acabaria passant, però insistint a repetir els viratges a l'espera d'algun canvi a l'horitzó.

Me n'adon que no sé quina terra hi hauria d'haver, que no record si anava o si venia o si tornava. No sé quina hora és perquè el sol no està adalt, està arreu, i not la calor i veig com reflecteix llum transparent el cel, i ones lleugeres la mar. No és cap hora ni tampoc és ara.

Quan me gir cap a l'altre banda no em sorprèn no veure l'avió en el que se suposava que viatj. No hi ha fusselatge, no hi ha seients i si mir cap abaix no hi ha cap vaixell, però tampoc veig les meves cames ni el meu cos, no estic volant perquè no estic. Només dos ulls a icsmil peus d'altitud, no, ulls tampoc, nomès una cèl·lula perceptiva entre el cel i el mar.

Finalment entenc que no hi ha res... o potser és la meva interpretació. Probablement hi és, hi ha un tot, un tot de milers de coses i significats que precisament, per no entendre'ls, són invisibles per mi. I allò que no entenc i que per no entendre, no veig, ho interpret com un res, com un zero. 

I estic tranquil.

Un corazón de barro palpita húmedo en medio del césped. Un corazón de barro, como un engendro, se dilata y se contrae latido a latido bombeando vida, expulsando los últimos estertores de una muerte... obviamente anunciada.

Es el agua quien lo mantiene ágil, quien lo mantiene flexible, quien permite que mantenga su ritmo cansino de ciclista consumidor de eritropoyetina. Es el agua la que le da una última oportunidad opaca, a cambio de pequeños vómitos de arcilla que se derraman sobre la hierba y crean costras marrones burbujeantes sobre un verde que ciega a las familias. Es el agua.

Pero el agua no vive del barro sino del sol. Un sol que asa los hombros de niños obesos que nadan con camisetas blancas. Un sol que alegra al agua y la hace correr y saltar de fuente en fuente, de piscina en piscina, de ducha en ducha. Reseca los labios, enciende las plantas de los pies y hace verde al verde, marrón al marrón y roja a la sangre roja.

El corazón vive del agua, el agua del sol y el sol... reseca el barro y a cada latido lo vuelve rígido, más rígido, y cruje, y cruje, y cruje. Se descama, se desconcha, y se para.

El sol cae a dolor sobre mi jardín y un polvo argiloso mancha de rojo el césped. Faltan 3 minutos para que arranque el aspersor.

Floriren els ametlers, i ho feren després les mimoses... ara ens toca florir a tu i a mi. La bellesa ens donarà la mà i en quatre temps, Itzhak Perlman ens estirarà coll enllà, més enllà del que estàs disposada a respondre.

La bellesa s'amaga a les rialles que se m'escapen un dematí de diumenge quan pens en les carabasses, o aquí mateix, darrera la paret que se banya de ganes i gemecs, i als genolls de la fe i a les pessigolles a l'orella esquerra que fan que tota la carn se't posi de punta.

Avui pujava al ferrocarril al costat d'una dona que em mirava quan he decidit seure'm al seu costat en aquells seients mínims del S-55. Mirant les flors groguenques que banyen els boscos de Vallvidrera, una olor intensa de dent corcada i mort d'escarabats se m'aferrava a les parets de l'interior del nas. M'he girat i he vist la dona vermella, morta de vergonya, que ha confós, miop ella i miop el seu nas, el pot de Chanel, amb el d'Ambi-Pur.

Ella cremava i jo rossegava l'àcid que desprenia com qui rovega un xiclet que ja ha perdut el seu gust i la seva textura. I ella tremolava el que jo reia.

La primavera m'omple la boca i tu te buides sense fer massa renou. Potser ha arribat el moment que ens donem la mà, que m'ensenyis on acaba el riu, que dormim sota el sol i obris aquell Tupper d'amanida amb alvocat i tomàtigues seques. Potser ara ens toca a nosaltres.

Potser és el moment de que la gent es rigui de nosaltres i de que les nits facin els llençols més curts. Potser senzillament ens equivocarem de pot i les mans estan brutes i no humides. Potser que aquesta vegada no me quedi amb set.

De la mà de Stuart Staples, descobreixes que aquella melodia pot ensenyar-te algunes coses noves de tu i te'n vas cap al fons, molt al fons de tu mateix i recorres tota la teva sang fins abaix, molt abaix fins que creus que ja no pot quedar massa més de tu i creus que més abaix només hi pot haver la planta del teu peu i potser la sabata o la terra... però estaves a un altre lloc, i sí, caus més abaix, molt més.

El piano i el violoncel t'abracen i t'empenyen més endins, no saps ja si puges o baixes, només endins, cap al centre de tu però més profund on s'ajunten les càrregues que torcen la teva esquena i els dubtes que regiren cada dia el teu estòmac i fan un nus petit però tan estret que se fa impossible determinar on comença i on acaba. Creus que ja no hi ha res més endins i que aquí s'explica o s'acaba el que ets i de que estàs fet... però estaves a un altre lloc, i sí, t'enfonses molt més profund de tu.

Tot és càlid, però tremoles perquè aquest altre lloc també forma part de tu i potser l'has sentit tota la vida però mai l'havies vist i no el coneixes i no saps si vols entendre'l de tot perquè la majoria de coses que veus són tan fràgils i tan íntimes que tocar-ne qualsevol podria canviar-te per sempre.

Aprens, com per art de màgia, que és totalment estúpid pensar que la solitud té alguna cosa a veure amb l'amor, que la solitud està allà i omple les parets de fosca palpitant i degota incessant dins un bassiot i la remor fa que costi fer qualsevol passa sense pensar-hi.

T'acotes, tu covard, i intentes mirar el teu reflexe allà abaix, allà endins... però canvia la llum de cop i sents com s'apaga el so de la guitarra i la campana i la gent aplaudeix i tu intentes aplaudir també, pràcticament catatònic.

Stuart xiuxiueja a la teva orella "Thank you", amb una veu tan suau i profunda que saps que allà abaix el bassiot se remena.

Quan entr i me trob allà enmig de tot i de res i me veig a mi mateix com en un restaurant japonés, mort de gana, amb els queixals de punta i milers de petits plats passant-me per davant i per darrera, per la dreta i per l'esquerra i sent que algú davant meu diu: "me'n fot, jo demanaré una forqueta" i jo no puc contestar perquè ja tenc les mans en dos plats distints i la boca plena i no poc aturar. I me gir i veig un senyor japonès que m'explica la saviesa mil·lenària que s'amaga en els pals de fusta i jo intent no ofegar-me per no escupir-li arrós o salmó o alguna altra cosa. No sé distingir el sushi del sashimi, en aquell moment podria passar un pollastre rostit o un plat de llenties i me seria igual, menj amb les mans i amb la boca i m'embrut tot per dins i se nota per fora.

A punt de reventar, surt d'allà i algú a la porta me diu:

- Era bo?

- Qui? -deman- Jo?

 

Y así partí, y lo habías jurado
ir conmigo hasta el final.
Tardé en llegar algunos años
y algunos más en regresar.

Completamente solo,
bajo un sol abrasador,
grité al perderlo todo
y no reconocí mi propia voz.

Vivía igual que un cazador,
en soledad, sin fe ni amor,
mi presa siempre estaba en otro lado.

A hierro yo viví y maté
y a hierro sé que moriré,
el cielo nunca se ha equivocado.

Y así emprendí el tercer camino,
fui guiado sólo por el viento,
el juez de paz me vio y me dijo:
"ya has perdido mucho tiempo".

Y vi a mi amor y estaba herido,
no me quise detener allí.
Soy cazador, y no persigo
más que lo que huye de mí.

Después de mucho tiempo
recibí tu grabación.
Era de días buenos
y no reconocí mi propia voz, mi voz.

Vivía igual que un cazador,
en soledad, sin fe ni amor,
mi presa siempre estaba en otro lado.

A hierro yo viví y maté
y a hierro sé que moriré,
el cielo nunca se ha equivocado.

Vivía igual que un cazador,
en soledad, sin fe ni amor,
mi presa siempre estaba en otro lado.

A hierro yo viví y maté
y a hierro sé que moriré,
el cielo nunca se ha equivocado.

Y puedo hablar, y aquí sigo aullando como un animal,
el día es breve y próximo está el final.
Hermano, esto es lo único que sé:
tengo hambre y cazaré

... i sent que no podria fer res que fos senzillament guapo, agradable, tendre... 

Als afores de Girona, hi ha l'hospital psiquiàtric Jaume Molins. És un centre de construcció moderna que compta amb tots els avenços mèdics i de màxim comfort pels interns. Quan va ser construït, ara fa dos anys, hi va haver un gran debat polític - social sobre si el pressupost d'aquell edifici era adequat, tenint en compte quins eren els usuaris que se n'havien de beneficiar. Un argument que les plomes de l'oposició van ser capaces de relacionar, amb gran perícia periodística, amb les hores d'espera del mòdul d'urgències de l'hospital comarcal. 

Jordi té 36 anys. La característica que millor el pot definir és silenciós. Un silenci no únicament acústic, sinó també vital. No és que ell passi desaparcebut, però la seva vida transita silenciosament. En les comptades ocasions en que xerra, sembla com si el fet que surtin paraules de la seva boca sigui purament circumstancial, un fenòmen paral·lel que seria sorprenent si no fos perquè, uns més uns menys tots hem anat oblidant que el silenci no sona.

Jordi va estudiar Psicologia a la Universitat de Girona i un postgrau de Psicofarmacologia a Salamanca on encara ha d'anar a cercar el títol, des de llavors fins ara ha fet de cuiner a un bar a la Pujada de Sant Martí, de jardiner a una urbanització a Sant Julià, de monitor de menjador al CEE Font de l'Abella, de promotor social al sud de Bolívia i de secretari d'una empresa financera a Olot. Els darrers 3 anys els ha passat a Suècia a l'Institut Karolinska fent un Màster en Suicidologia on va acabar compartint pis amb una polaca que el va acabar abandonant perquè assegurava que quan s'adormia, en Jordi deixava totalment de respirar, moria. Ella va despertar vàries nits amb la terrible sensació de dormir al costat d'un cadàver. A la tercera, va agafar els seus tres parells de botes, els jerseis de coll alt de tots els colors i els capells que penjava a la làmpada fusa de l'entrada i va fugir amb nocturnitat d'una portada. Jordi va ressuscitar. Fora nevava però el llit seguia calent.

Quan es va construïr el Jaume Molins, en Jordi acabava de tornar d'Estocolm i va enviar-hi el seu currículum amb una convicció sorda. El van contractar com a vigilant nocturn tot i que al contracte hi deia alguna cosa molt més sofisticada,  hi apareixien paraules com "responsable" "clínic", "psicopatologia"... La seva tasca consisteix ara en passar pels passadissos de l'ala de màxima seguretat - F (la de les dones) al voltant de les 9:30 de la nit, repartir els sopars i la medicació a les internes que un psiquiatra a qui mai ha vist els recepta. La resta de la nit la dedica a contar minuts a un despatx petit al final del passadís. Ha de quedar allà per actuar si és necessari. Després de dos mesos, en Jordi no sap quan és necessari ni com s'ha d'actuar. Al passadís, li han dit els zeladors, hi ha mesclades psicòpates desequilibrades amb sort i criminals riques amb bons advocats, després de dos mesos en Jordi és incapaç de discriminar quina és què.

Cada nit, al voltant de les 9:42, arriba a la cel·la - gàbia - suite 321. Obre la porta de seguretat marcant el codi 2812. La 321 és una noia d'uns 23 anys, amb els cabells rossos que li arriben a l'esquena i uns ulls verds preciosos que ell no ha vist mai. Quan entra, la 321 l'espera de genolls. Sempre. Cada nit. Com si estigués ancorada al terra com la resta dels mobles. El coll estirat cap a la porta, els ulls en blanc i sense la part d'adalt de l'uniforme grana, mostrant els pits rodons i ferms, els braços blancs als costats amb les mans planes tocant el terra, mormola amb un accent del sud de l'ànima...

Macho cabrío,

arráncame el frío,

hunde tu cuerno,

y enciende mis sueños.

Sabes que eres mi dueño.

Quan acaba sospira suaument i torna a començar. 

Macho cabrío, (Jordi deixa la safata a la taula...)

arráncame el frío, (...posa les pastilles de colors al costat del tassó...)

hunde tu cuerno, (...hi aboca tremolós l'aigua...)

y enciende mis sueños. (...destapa el plat calent...)

Sabes que eres mi dueño. (...el baf de la sopa li pega de ple a la cara.)

Una suor freda se mescla amb el núvol de sopa del seu front. El cor li puja a la boca i mastega el seu propi dubte mentre ella repeteix per tercera vegada aquell salm. En Jordi s'atura al costat de la porta fent veure que ajusta el termostat i encara sent "hunde, enciende... dueño." I se li gelen els dits dels peus.

Quan surt, la 321 segueix agenollada a la moqueta i ja no recita. Ara gemega i sospira accelerada intentant alenar els darrers segons de'n Jordi, que ja al passadís, deixa caure les mans pesades i gelades al carret dels sopars fent tremolar tots els tassons. Comença a empényer portes enllà i remuga en silenci: Puta loca...

Una mosca embogeix dins la cuina. Els cans ho fan just a l'hora de menjar i les mosques quan saben que ha de ploure. La pluja està tot al voltant de la ciutat, entre els carrers buits de diumenge, davall dels tacons de les padrines que van a dinar paella amb la família, entre els contenidors de fems que pateixen una ressaca del dissabte, a les rodes d'un skate sobre l'asfalt d'un xaval de quinze anys que escolta Radiohead a l'iPod però duu camisetes de 50cent. La pluja se mescla amb la polució invisible i un pare mira per la finestra i pensa en la qualitat del semen i passa pena perquè sa mare encara no ha arribat i s'emprenya perquè li ha dit al seu fill que arribàs prest i perquè sa dona ja ha tirat l'arrós.

Jo me pos el xàndal perquè ja sé que no sortiré de casa en tot el dia, entr a la cuina i me recolz a la gelera. Mir la mosca gegantina que canvia de direcció a tota velocitat i brunzeix com si volgués fugir però no sabés cap a on ni de què. Presa de la seva ignorància, presa d'un instint absurd que la fa voltar i voltar i cridar com si la fatalitat estigués propera i tot i que fugir en cercles sigui absurd, no fer-ho i deixar-se estar seria una insensatesa. Mir un tros de ciutat i me sent atrapat i començ a girar i cridar en cercles... o no, encara estic aquí mateix amb la cara aferrada a la porta de la gelera, en silenci. La mosca està quieta sobre la taula. 

La ciutat també està atrapada de pluja, envoltada d'aigua que sura a l'aire però que no romp, no cau, no toca el terra. Només enfosqueix els edificis i les terrasses, i la parada d'autobús on una padrina espera el 67 i la finestra de messenger del seu nét que mira durant 16 segons o 3 minuts el nick d'ella i que després de tremolar en algun punt entre el pàncrees i el genoll esquerre decideix apagar l'ordinador.

Jo entr a l'habitació, me deix crucificar per Enrique Morente i pens en les flors grogues que ara me sonen tan llunyanes. Tenc fred als dits dels peus però obr la finestra per assegurar-me de que tot segueixi al seu lloc i quan ho faig, el brunzir d'una mosca passa just al costat de la meva orella esquerra i fuig finestra enllà, ciutat enllà, pluja enllà.

Després, el silenci.

Una vegada vaig conèixer una dona que quan es va cansar de jugar amb mi als escacs va tirar el meu rei; en conec una que fa natació sincronitzada a les arenes movents i només surt a respirar un pic cada 9 o 10 mesos i quan ho fa m'ofega; en sé d'una que entre el seu llit i la prestatgeria de l'habitació hi té la mar; aquella d'allà es va enamorar del fred i el rovell de les barres de ferro de la seva presó; aquesta em diu que no moriré avui... i jo la crec.

Sí, la crec, perquè avui seuré enmig del món i miraré totes les dones que he conegut i totes les que he de conèixer encara i no, no entendré res, però posaré a Jaime Urrutia de fons i riuré amb la boca ben oberta, amb moltes "j" i moltes "a". Sí, això és lo que faré avui.

Maribel

daría la vida. 

... y no sé cómo hemos llegado aquí pero paseamos juntos cogidos de la mano por la playa. Un viento helado hace que el silencio sea menos frío y miramos hacia el final donde las imágenes son borrosas y las olas estallan como cristales contra la roca. Me miras y sin sonreír te metes en mis costillas y tiemblo un poco sin que lo notes. Me das un beso en la frente y dices: "vamos a casa".

Ahora subo como un caracol al poste de la luz y me quedo muy quieto viendo como te alejas por la carretera, supongo que hacia casa. Entonces lloro discretamente mirando cada paso que das y dibujo una película de babas o mocos que marcan la madera señalándome directamente a mí o aún peor, señalando el sitio del que vine.

Muy quieto, callado. No te vas a girar, pero si lo hicieras tampoco podrías verme.

N. 

Fet a la idea, el mal tornarà a governar fins al judici final. El sofre se mastega pels carrers regats amb pixades de cervesa i se fa més difícil respirar com més t'apropes al centre de la ciutat.

Vaig estar aquest cap de setmana al Summercase i creu-me, els fills de Lucifer estan més rotunds que mai. Grinderman reventa els escenaris amb guitarres descomunals i unes bateries que sonen com el teu propi crani en obrir-se. Nick Cave és bon amic del primer ministre dels vampirs i del bigot li regalima sang de verge; d'entre els vampirs, potser J n'és el més perillós, amb falsa parsimònia ha aixecat els tablaos granadins i ens mostra unes escales de graons roents que duen de cap a l'infern on es va criar, Los Planetas representen una generació feta de fades perverses i cabres, no els sents cridar boigs als concerts? Posen la pell de gallina; en quant a Primal Scream, ara ens volen fer creure que s'han centrat que volen fer un gir cap a la llum, només són cants de sirena, i precisament són les sirenes de Swastika Eyes, que quan t'hagis relaxat, t'hauran fet esclatar les costelles i amb elles els budells, el fetge i el cor, si és que encara te'n queda; potser l'aparició més recent de maldat i la que recrea el bon estat de forma de les tenebres és la de Biffy Clyro, Sam Neil no dissimula els seus orígens i en la seva forma més grotesca, cobert de tatuatges, amb uns pantalons fets de la carn d'algun diable, desencaixa el cap del coll escopint àcid pels cabells i fent tronar el terra... bestial; finalment l'aparició més terrible, precisament potser per la seva elegància i la determinació que li atorga la convicció fatal és la d'Interpol, Paul Banks, malcriat a la casa de Satanàs, passeja la seva preeminència per l'escenari i fon les ànimes amb la seva mirada de foc... està clar que hem pecat i que patirem l'ira de Déu tant com hem gaudit l'eufòria de les tenebres.

L'esperança del cel i de la pau? No en aquest temps ni en aquest lloc. Els que ens van fer riure, cantar i botar com Els Pets (revival), Cornelius (ritmillos y lucecitas), Antònia Font (mos estima a tots igual), Hidrogenesse (yo he venido de mi casa) o Mishima (encara no se pot creure que omplís la carpa), els representants de "los chicos buenos" i de la puresa de l'esperit de l'alegria, varen trobar la major complicitat del públic amb cançons com Aquesta cançó és per mi, Astronauta rimador ("...senyora, com se pot imaginar a mi tot això me sua soberanament sa po..."), No hay nada más triste o Un tros de fang (la desesperació feta cançó). No fa falta dir que la seducció de la foscor es va fer evident i ves a saber si no els trobam d'aquí un any sortint a escena entre fums i focus vermells, una vegada hagin venut l'ànima al millor postor. 

El Maligno, dius? No em facis riure...

Hi ha al desert un terreny tancat d'uns 30 metres quadrats. El sol hi pega de ple des de primera hora del matí fins la posta de sol. Resulta casi surrealista des del cel, ja que entre quilòmetres d'arena, de dunes i llum blanca, una petita tanca de fusta verda roïda pels anys fa un rectangle ínfim que no tanca altra cosa més que més arena.

No obstant, a les 7:32 del matí i a les 20:32 del vespre, cada dia s'obra l'increïble. Abans que el sol hagi sortit de tot al matí i abans que fugi del tot al vespre, quan les llums són encara rosades al matí i quan es tornen taronges al vespre, una petita peça metàl·lica s'alça enmig del redol i comença a esquitxar aigua fent cercles. El petit aspersor se remena espasmòdicament banyant centímetre a centímetre cada racó del tancat dibuixant un cercle cada vegada més fosc. El seu cant escandalitza el silenci desèrtic durant exactament 23 minuts, tant al matí com al vespre. Embogeix de forma organitzada i regular, sempre fent el mateix recorregut, girant en el sentit contrari a les busques del rellotge, començant al sudest i acabant, tres voltes més tard exactament en el mateix punt on, esgotat acota el cap.

I així com acota el cap, abans que hagin passat cinc minuts, l'arena ja ha xuclat l'aigua i l'ha fet desaparèixer així com el silenci ha fet desaparèixer la remor del seu ball. I l'arena torna a ser blanca i eixuta i buida i callada a les 8 del matí, que és quan sona el meu despertador; l'arena callada, buida, eixuta i blanca a les 9 del vespre, que és quan arribes del gimnàs.

Segurament és més difícil creure en els miracles que que de fet succeeixin, però hi ha un racó de la tanca on la fusta fa ombra uns segons més i d'on s'intueix el mormol d'un card que comença a treure el cap, o almenys això m'ha dit que ha vist un explorador de tres anys des del seu avió de paper.

Se m'oblida. I és tan senzill com això, que se m'oblida allò que ja havia après. Avui he recordat aquell dia en que me van deixar per darrera vegada, aquell dia massa lleuger com per poder assimilar la gravetat de l'assumpte. També recordava el dia en que vaig obrir calaixos i omplir-me els tous dels dits de paper, i que enlloc de deixar-hi les meves empremtes, el paper me'n va deixar les seves. I supòs que no vaig escoltar quan algú em va recriminar fer una cosa com aquella, o potser sí, però he tornat a fer-ho. He obert un calaix i m'he trobat de cara amb l'amor.

No, no obris les botelles de cava. L'amor estava al paper i al paper ja saps que les coses no són, reboten allò que algú els va cantar a cau d'orella un dia. I la resta és evident, no he pogut enfonyar els dits en aquella idea d'algues i sal, però sí he pensat que tot i que no hi pugui tornar, sempre podré dir que jo vaig estar-hi. Que jo he sentit aquella remor sagrada a la punta dels meus ulls, que he jugat a agafar-nos de la mà i a deixar de ser per poder notar, que he tengut el coratge de lligar la meva ànima a un destí que no era el meu i veure'm rodar muntanya avall.

I ja ho sé, no sortiré als llibres d'història, ni lloaran el meu coratge cançons èlfiques, ni cap nin m'assenyalarà pel carrer amb espurnes als ulls, però jo sé que vaig arribar més enfora que molts, que he deixat que em banyés per dins i que fos part de mi. Almenys jo ho sé.

Antes de que la última de las semillas se haya desprendido de mis muelas me habrás dejado de mirar.

Miro al cielo o al techo de una estación de ferrocarril y siento vértigo, me asustan más las alturas cuando las veo desde abajo y todo se hace tan grande que a veces dudo de poder mantenerme en pie.

Me cruzo con las señoras y apago sus sueños. Rompo el hilo invisible entre un escaparate de ropa premoderna y los ojos de ella, rompo el hilo de baba entre aquella y el sonajero de ese bebé... Me cruzo y aun sin verme se acuerdan de que llegan tarde al trabajo, de que tienen hora con el cardiólogo, de que son casi las nueve.

Me zambullo en mí mismo y me acuerdo de que ya había aprendido alguna vez que no se trataba de mirar hacia arriba, de poner un listón, que la vida es conocerse y conocerlas. Se me olvidó que tenía que empaparme sin apuntar. 

9:30 - Tenc temps, ja estic de pont i m'enred als llençols, faig mitja volta i mir si ja s'ha baixat la peli que ahir a les 2:30 de la matinada estava a punt a punt a punt. No, res. No s'ha baixat res. Sí, hi ha connexió. Des del llit me connect al msn. Me trob a una de les noves intocables, intent esser la persona més agradable del món, crec que me'n surt bastant bé quan me diu que sóc graciós i afegeix "jiji", però després ho relaciona amb que sóc un borratxo, i crec que té raó. Hòstia! He d'anar a comprar el Xori. Na Maria me situa amb tres frases tot el que serà la festa de dia i on i quan i qui, i bé, jo no sé molt bé per què hi vaig però fa tres anys que m'ho pas bé mentre hi ha al sol estampat a la meva cara i bec pomada. De nit no. De nit vaig aprendre el primer any que s'ha de fugir...

11:30 - Surt del llit mentre la plutònica me diu que li faig oi, i això que no me veu. Ella tampoc fa pont i també ha viscut l'arquifesta de dia algun any i s'imaginarà a sí mateixa servint-se un cubata enlloc de mostres de l'aigua de la depuradora de Lloseta que ha d'analitzar de forma repetitiva dia rera dia. Una aigua semblant a la que la dutxa me tira per sobre. El sol me pega a la cara fins i tot dins la dutxa, fins que me n'adon que mentre me pos el xampú puc veure unes oficines a poc més de 100 metres i si jo puc veure a aquella secretària que tecleja concentrada, ella me deu poder veure a mi. Tanc la finestra i me pos tots els productes que tenc: xampú, gel, gel íntim, suavitzant i crema de cara que ajuda a despertar la pell i reblaneix la barba, i jo no m'afait. Surt al carrer fent una olor deliciosa. Me besaria a mi mateix si pogués.

12:00 - El barri de Gràcia de dia és preciós, vull posar-me a cantar com en una peli de Disney i que em saludi el forner i el senyor que ven ous i pasta i el paqui del cantó i les senyores que somriuen entre xarxes infinites d'arrues. Sona Odissea Trenta Mil a les meves orelles i ric amb l'absurd. Bon dia, una botella de Gin Xoriguer i dues de Kas llimona... de dos litres, clar. Arrib a casa i en Vicentín està prenent el sol, li peg un xiulo i me dóna la sensació que tot Metrovacesa se gira. Me tir al sofà i veig un programa - concurs on una senyora s'arrisca a dir 8 països amb més d'una llengua oficial: Kenia, Xina, Holanda i 5 més entre els que no està Espanya, somriu sorpresa quan li diuen que aquí n'hi ha més d'una.

13:30 - Me faig dos sandvitxos de xistorra, york i formatge, trasllat el Xori i la Kas del congelador a la meva motxila i surt al carrer de nou. Fa un vent fred, però jo vaig amb màniga curta i la meva camiseta diu que Hace un huevo de caló. Al metro mir a una dona russa que me mira i va mirant cada aturada a veure si és la seva, la seva és Les Corts i la meva Palau Reial i arrib a la facultat d'arquitectura i ja m'estan esperant sense tenir clar si vendria.

14:45 - Me faig la primera pomada amb aires de ritual, sé que és la primera de quaranta - dues però és com si aquella fos determinant. Estic convençut que el sol fa que la pomada tengui un gust especial, deliciós. L'edifici de l'ETSAB és com una profunda estació de metro, te vas enfonyant cap avall i cap el fons, però cada poc hi ha sortides a la terrassa. La llum de dins és encara més tènue que a les estacions de metro i la gent puja i baixa corrent, però van amb camisetes de tirants i amb cubatas a les mans. És una gran festa. Me n'adon que estic envoltat de 3 o 4 futures arquitectes que beuen del meu Xori. No sé de què xerren però me sent bé, deu ser el sol. Després hi ha més gent, apareixen futurs arquitectes, apareix en Toni amb una caixota i li pos una pomada, després desapareixen tots tres, Toni, caixota i pomada i després apareix amb pomada sense caixota. Hi ha els meus companys de despatx que miren i remiren les futures arquitectes i jo també mir molt i el sol a mi.

17:00 - Estic gat. Ja estic gat i content. Vaig a cercar en David i amb ell a cercar birres, mil o dos mil. En Toni, en Fernando, en David i jo mos feim fotos com una mena de gent guai. Pujam i baixam les escales del metro i acabam al pàrquing Discoderch. No se veu res. Si hi ha nines no se veuen però aquí estam, crec que aguantam entre 2 i 20 minuts. En Toni me diu algo de que li han trucat de la Penya... no ho entenc. Me passa el seu mòbil, Hola, sí Santiago Ramis soc jo, em faran un homenatge, jajaja, ah què guai, Judit no? Jajaja. Na Judit riu i jo també ric perquè ella sap que vaig gat i que no són ni les 18:00 i xerr amb ulls de Garfield i la intent seduïr, supòs que la convid a la festa, ella me cita pel dia següent a les oficines del club.

Nit - Jo sé que quan se'n va el sol a la festa d'arquitectura jo he d'anar a casa i esperar que torni a sortir al dia següent, ho sé molt bé. Tancar-me a l'habitació i amagar-me davall el llit, però tenim un sopar. Tot passa ràpid, arriba na Jose, arriba en Bandini, bevem birra cada vegada més calenta i després menjam pizzes tarradelles i miram una imatge de Silenci? sponsored by Llucia Ramis, ric i n'estic orgullós i la telefon i diu que se'n va de marxa, no jo no. Jo me'n vaig al llit, tira a tira amb l'iPod i cant cridant Some Girls Are Bigger Than Others, els guiris gats me miren i riuen. Quan arrib al llit sé que m'he salvat. me connect al msn i veig a una de les noves intocables, intent esser la persona més agradable del món i crec que me'n surt bastant bé quan me diu que sóc graciós i fa un obert "jaja". Després tanc els ulls, borratxo, gat com una monea.

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Enllaços
• Bloc de BalearWeb

• Nunca en vano
• Adalt
• Un tros de fang
• Véns?
• Tindersticks
• Estrabisme estomacal
• Habitació 321
• A la llam sa va apagar
• A...part
• Quieto

• General [88]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom